Ana Maria Moreno, la primera de totes (i part 2)


Article publicat el 1 de novembre de 2021

En el primer article deixàvem a la nostra protagonista en la temporada de somni en la elit del basquetbol espanyol, vestint la samarreta de l’Hondarribia, com un dels equips punters de la Lliga Femenina. 

Un cop finalitzada aquella temporada (2005-2006), començava una fructífera etapa de tres temporades per a la jugadora colomenca a la Lliga Femenina 2., i començaria per un projecte que ara es dels més estables de la Lliga Femenina, el Cadí La Seu: “Era un projecte ambiciós amb un únic objectiu, tornar a la LF. Un equip format per grans jugadores i de nou coincidiria amb Joan Carles (Diez). Tot era positiu i em motivava moltíssim el projecte”.

I si que va ser un bon projecte, perquè quedarien primeres de la fase regular i van haver de lluitar en un fase d’ascens que es jugaria a La Seu: “Quins nervis, quina emoció i quina alegria poder viure una fase d'aquest tipus. No era gens fàcil pujar de categoria! Juguem 5 partits en 5 dies. A la semifinal et jugaves l'ascens. Tot el treball d'una temporada en 40 minuts! I ho vam aconseguir! Va ser una temporada molt exigent però la recordo amb moltíssim afecte”. La jugadora colomenca acabaria aquella temporada amb unes mitjanes per partit de 9.4 punts, 5.6 rebots, 2.3 assistències, 2.4 recuperacions i 13 de valoració. 

Però amb l’ascens a la Lliga Femenina a la butxaca, la direcció tècnica del Cadí La Seu va fer una profunda remodelació de plantilla i Ana Maria va haver de marxar de terres lleidatanes a un altre projecte guanyador que no estaria gaire lluny: “UniGirona va apostar per mi en Lliga Femenina 2. Un club que anava creixent a passos de gegant i va fer un projecte il·lusionant per arribar a la màxima categoria”.

Amb la samarreta de l'UniGirona / Fotografia: Unigirona

A la primera temporada (2007-2008), s’escapa l’ascens a Santiago de Compostela, caient a les semifinals, però la satisfacció de la nostra protagonista era enorme: “Aquell grup era molt humà i vivim moments molt bonics. Tant dins com fora de la pista. Aquí vull fer un esment especial per Geisa (Oliveira), la meva companya de pis, equip i amiga. Malauradament ja no està entre nosaltres i vull que tots sàpiguen el molt que la trobem a faltar i el bona persona que era. Mai t'oblidarem, Gei!”. 

La següent temporada si que es va aconseguir l’ascens però la jugadora colomenca va viure la pitjor de les cares que es pot viure en l’esport: “Tot anava bé però en un partit de lliga a Girona, vaig tenir un trencament de lligament creuat del genoll esquerre. Em van operar al desembre i jo només tenia un objectiu, arribar a aquesta fase d'ascens que jugaríem a Badajoz .. Vaig treballar per a això però era impossible arribar a competir transcorreguts cinc mesos d'una lesió tan greu. Vaig ser conscient d'això i vaig intentar ajudar a l'equip en altres facetes que també són importants en un equip. Finalment, vam aconseguir el somiat ascens i com capitana, vaig poder aixecar aquesta copa”.

Reus Deportiu, la darrera temporada a Lliga
Femenina 2 d'Ana Maria Moreno /Fotografia: Reus Deportiu

La lesió i la crisi econòmica va marcar un abans i un després en la meva carrera esportiva. La recuperació de l'LCA als 30 anys, costa. Vaig cometre un error a l'intentar accelerar la meva recuperació i el genoll no responia com volia. Girona em va oferir la possibilitat de continuar al club però jo no estava preparada per competir en Lliga Femenina després d'aquella lesió. Necessitava trobar-me de nou com a jugadora i vaig rebre la trucada del Badajoz de Lliga Femenina 2”. 

A Badajoz (2009-2010) s’iniciava un període convuls de dues temporades per a la jugadora de Santa Coloma. En la seva primera parada, a Badajoz, als 4 mesos va haver de tornar a casa per impagaments per part del club malgrat era un bon projecte esportiu “A priori, era un projecte il·lusionant i jo tenia ganes de sentir-me de nou jugadora. Lamentablement no va ser així. No tot va ser dolent, vaig coincidir amb molt bones persones i gran staff dirigit per Fernando Méndez. A més de grans companyes d'equip! Menció especial per a Francisco Llerena, fisio de l'equip. Malauradament, no està entre nosaltres però no puc oblidar com em va ajudar a recuperar aquest genoll. Gràcies eternes, Paco!”.

Acabaria la temporada jugant a Copa Catalunya, a les files del BF Sarrià amb un ascens a la Lliga Femenina 2, per tornar la següent temporada a Olesa (2010-2011), altre cop a Lliga Femenina on es repetiria el que va passar a Badajoz i acabaria al Reus Deportiu a la Copa Catalunya, aconseguit un altre ascens a Lliga Femenina 2. A Reus, renovaria una temporada més per les tarragonines, jugant a la segona categoria nacional, salvant la categoria a final de temporada: “Salvem la categoria i vam competir en molts partits. No va ser una temporada fàcil en molts aspectes però vaig tornar a sentir-me jugadora i això és una cosa que sempre recordaré i agrairé!. A més de compartir bonics moments amb grans persones”. 

A la següent temporada (2012-2013), Mari, va voler no seguir competint en categories altes i acceptaria la oferta del BF Cornellà a Copa Catalunya: “Ja tenia una edat i compaginar la feina amb el bàsquet a nivell nacional, ja no em compensava. La idea de compartir equip amb Tito Sobrin, m'atreia moltíssim. Era un bon equip però per x motius, allò no va funcionar i l'entrenador i moltes jugadors vam decidir deixar-ho. Lamentablement, no vaig poder fitxar per un altre equip i aquella temporada es va quedar en blanc”.

La meva intenció era deixar-ho però em vaig trobar bé físicament i mentalment i vaig decidir seguir un any més! L'última temporada va costar una mica més i el meu cos m'anava donant senyals.. A meitat de temporada, sabia que arribava la retirada definitiva i així va ser...“ 

I la seva darrera temporada va ser jugant amb la samarreta del SESE, a Copa Catalunya, curiosament, i tornant als inicis, entrenada per Joan Carles Díez: “Volia retirar-me jugant, gaudint en pista i estava molt il·lusionada!. La temporada va ser bé, érem poquetes jugadores i va acabar repercutint en la classificació. Tot i així, vam competir molt bé i vam donar molta guerra!

Amb 36 anys vaig posar punt final a la meva vida esportiva. Durant 26 anys vaig gaudir del bàsquet, va ser la meva vida i la meva passió. Només tinc paraules d'agraïment. Em va donar valors, vaig conèixer a grans persones, vaig compartir tants moments (bons i dolents) que em van ajudar a créixer personal i esportivament .. Només puc dir, gràcies!

Comentaris
* El correu electrònic no es publicarà al lloc web.