Article publicat el 1 de setembre de 2022

Una vegada assumit que la meva etapa a les banquetes ha finalitzat “per sempre”, voldria no fer unes “memòries” però si donar la possibilitat de recordar i compartir la meva trajectòria durant 35 anys en el mon de les banquetes i potser en el mon del basquetbol en general. 

Des de aquest bloc personal a www.territoribc.com voldria, i des de el racó de la humilitat, expressar les meves vivències en aquest gran mon del basquetbol, només amb l’objectiu de compartir. Explicaré històries i sobre tot informació sobre mi, que molt poca gent sap, per donar a la història aquest vestit de realitat que vull que percebi qui ho llegeixi.

En aquest camí, m’he trobat coses boniques i lletges, i molta gent bonica i alguna molt lletja però aquest “experiment” no tracta de “cobrar factures” sinó de, com he dit abans, de compartir, per tant, m’evitaré en segons quins casos anomenar personalment en trams de la història i tampoc entrar en detalls escabrosos i si en la millor de les lectures que es pugui fer. 

I per qui li agradi la música, en especial dels anys 80, una curiositat. Vaig començar a entrenar en el moment que el vídeo musical del hit de Rick Astley “Never Gonna Give You Up“ es feia viral al mon i ho se per que el bo de Rick ha recreat aquest mateix vídeo 35 anys després. Just els “nostres” 35 anys, els de Rick Astley i els meus.

Com be vaig explicar a l’entrevista publicada a El Mirall, en els meus inicis com jugador, amb 8 anyets, vaig tenir algunes experiències traumàtiques amb els meus entrenadors que van fer decidir deixar de jugar. Recordo el moment de dir-li al meu pare, al final de temporada, amb tant curta edat, que no volia seguir jugant perquè no em divertia. I la realitat es que els mètodes d’entrenament eren poc didàctics. Diguem que ubicar un nen contra una paret i passar-li la pilota amb la força d’un adult, amb l’objectiu de que agafés la pilota o li rebentés la cara contra la paret, per mi, no era una bona forma d’ensenyar el basquetbol, i allò es va quedar dins de la meva ment i del meu cor.

Sense voler entrar en detalls insuficients, vaig tornar a jugar a infantil al meu col·legi, a l’ADE Fuster en el meu darrer curs, a 8è. d’EGB (ho sé, sona molt antic, però es que jo soc antic) i vaig continuar jugant, on continuaria els estudis, fent BUP, a l’IB Mixt III antic, on ara està l’Escola d’Adults.

La pista de bàsquet de l'IB Mixt III en el seu estat actual, diferent a la dècada dels 80-90 / Fotografia: agora.xtec.cat

Una nova etapa en la meva vida que tindria molts condicionats, ja que per primer cop abandonava el meu entorn còmode habitual i en clau de basquetbol, jugaria en un dels dos cadets que es farien a l’institut, amb la curiositat que els meus companys de classe estaven al segon cadet i no tenien entrenador, així que entre tots em van demanar que els entrenés jo. Suposo que vaig dir que si perquè m’agradava, m’apassionava, el basquetbol, no volia deixar “penjats” als meus “compis” i tenia en ment la experiència ingrata amb els meus ex-entrenadors a premini, i volia aprendre d’allò.

"Des de aquest bloc personal a www.territoribc.com voldria, i des de el racó de la humilitat, expressar les meves vivències en aquest gran mon del basquetbol, només amb l’objectiu de compartir. Explicaré històries i sobre tot informació sobre mi, que molt poca gent sap, per donar a la història aquest vestit de realitat que vull que percebi qui ho llegeixi"

Dit i fet, la meva primera experiència a les banquetes no va ser de segon sino de primer en un equip cadet de la mateixa edat i companys de classe, no es podia començar més fort. No va ser fàcil, la confiança, la mateixa edat i la meva inexperiència com gestor de grups i escassos coneixements basquetbolístics, van ser durs però que em van ajudar a voler informar-me (en una època que encara no existia internet, el que feia doblement important l’esforç) i en conseqüència, vaig començar a entendre la importància de la formació de l’entrenador.

Poc a poc, vaig aconseguir, sota la batuta del respecte i la justícia amb tots els jugadors, fer-los entendre que jo era l’entrenador i per una bona convivència havien de respectar-me i fer-me cas, per molt que a classe digués burrades com ells. I així va ser durant dues temporades, fins que es va traslladar l’institut a la seva nova i actual ubicació, IB Torrent de Les Bruixes, quan, i aquí va ser la primera de les meves “llançades a la piscina” en organitzacions, al no haver cap pare per fer-se responsable del basquetbol, em vaig oferir a ser-ho, i després de discussions amb l’AMPA, em vaig sortir amb la meva. No només havia de pagar la “novatada” com entrenador primerenc sino també com “coordinador” primerenc de 4 equips (3 masculins i 1 femení) a l’institut, però no va ser fàcil però tampoc fa ser difícil: jugàvem al poc que quedava de Lliga Escolar, unificada amb Badalona, i no ens feien cas els clubs colomencs i per tant no havien interferències en “fitxatges” pel que els equips estaven formats per jugadors i jugadores exclusivament alumnes de l’IB Mixte III i permetien donar una estabilitat als equips.

Això em va permetre anar creixent en responsabilitats i maneres de poder afrontar els problemes que sorgien d’una manera espontània, tot poc a poc, tot en període de formació. També em va permetre començar a conèixer i relacionar-me amb l’Ajuntament, en especial l’Institut Municipal d’Esports, al ser el responsable de gestions federatives del IB Mixt III, i amb altres clubs o entitats esportives, mitjançant els seus responsables. També em va permetre guanyar-me la confiança de l’AMPA, que malgrat trobar-me amb algun pare que no li semblava be el que fèiem però ell no s’aixecava de la seva cadira per ajudar o expulsar-nos de la pista (més tard descobriria que això es una constant en el ser humà).

Com entrenador vaig seguir entrenant a la categoria cadet, durant els dos anys següents, als nois que arribaven a l’institut, que feien primer i després segon de BUP. Era un grup amb força talent però un pel indisciplinats, i això seria una prova més per el meu aprenentatge com entrenador i on vaig a començar a descobrir l’afició d’alguns pares a intentar influir en els entrenadors, fet que vaig agrair.

La fi del cicle escolar i la marxa a fer “la Mili” obligatòria, no em van treure les ganes de seguir coneixent aquest nou mon, on em sentia fort per poder aportar coses, i on començava a entendre que ensenyar basquet era cosa meva. Les ganes de conèixer i els ganes d’aportar sabia que em portarien al següent capítol.....

David Parra


Comentaris
* El correu electrònic no es publicarà al lloc web.