Article publicat el 5 de juny de 2022

Ahir, va ser oficialment, la fi de la meva carrera esportiva com entrenador. El meu últim Memorial Josep Grau va marcar el començament d’una etapa lluny de les banquetes, més personal, i sobre tot desitjada a nivell emocional, després de just 35 anys i 42 equips de competició entrenats (sense comptar el treball amb les escoles de basquetbol). 

Ahir, a la cloenda del Memorial Josep Grau, de la mà del seu president, en Manuel Rico, vaig rebre un inesperat homenatge, en relació a aquesta retirada de les banquetes. Passades 12 hores, i suposo que quan augmenti més el temps, el meu agraïment continuarà creixent per aquest immerescut reconeixement.

Aquest homenatge, amb una espectacular samarreta de nova generació de l’entitat recordant els meus 35 anys d’activitat a les banquetes, te el valor afegit de rebreu de la meva gent, i això es impagable. 

Aquest es, per exemple, un dels motius pels quals, des de que vaig començar a entrenar, volia fer-ho al Bàsquet Neus, un referent diferent en el basquetbol colomenc, i per sort ho vaig poder fer durant 5 d’aquestes 35 temporades entrenant, i per desgràcia per mi, ha estat dins del final de la meva carrera esportiva, i per tant, i tal com ho vaig comentar en les paraules d’agraïment ahir, pot ser no ho he pogut viure amb la intensitat de fa 10 anys. Sigui com sigui, un orgull pertànyer durant aquestes 5 temporades a la família blava.

Son 35 anys entrenant, i mirant enrere, puc fer una reflexió ràpida i veure lo satisfactòria que ha estat per mi, ja que he tingut la llibertat sempre d’entrenar on he volgut i el que he volgut, i per mi això, ha estat un luxe increïble.

Dit això, m’agradaria fer una reflexió, molt breu, amb quatre línies bàsiques, sobre que ha canviat des de que vaig començar a entrenar i fins aquesta darrera temporada, 35 anys després. Tots les opinions son estrictament personals, extretes de la meva experiència personal durant la meva carrera esportiva. La descripció d’aquesta evolució vol descriure, que no analitzar, on estem i a on estàvem. 

Concepte del basquetbol. S’ha perdut la perspectiva del que es el basquetbol, de la seva filosofia. Abans es tractava d’una filosofia de conjunt, d’equip. Ara ha evolucionat, com ho ha fet la societat, a un esport, parlant de com s’entén ara, no de com es feia fa 35 anys, cap a un concepte més diguem, “professional”.

El clubs. Els clubs ja no tenen l’ànima que tenien abans. Els clubs ja no creixen junts, sino que creixen en funció de l’equip que funciona de torn, diguem sènior o alguna generació explosiva. No existeix un treball lineal, donant-li la importància a totes les categories, i un exemple molt evident, es la pèrdua de les planificacions tècniques generals, que per mi es una eina imprescindible per la planificació a curt i llarg termini d’un club. 

Federació Catalana de Basquetbol. La evolució de la FCBQ cap un “professionalisme” i per tant cap un basquetbol més elitista, ha perjudicat i està perjudicant al basquetbol des de fa força temps. La FCBQ ha perdut de vista el concepte de la promoció i s’ha alineat amb les categories “per superar nivells” el que margina i des evoluciona la essència del nostre basquetbol i es que els nens es diverteixin jugant sense cap tipus de pressió en la seva etapa formativa. 

Jugadors/es i el seu entorn. Els valors de fa 30 anys a avui han canviat molt, al ritme de la nostre societat. El jugadors actuals, en general sempre, porten incorporat el “jo” abans que el “nosaltres”, el que dificulta enormement la tasca de l’entrenador, i ara tothom, inclús els entorns dels jugadors i jugadores, ho volen tot ja, sense entendre que tot te un procés de temps i d’aprenentatge. 

Entrenadors. La evolució de l’entrenador es per mi la més preocupant d’aquest 35 anys, ja que s’ha anat derivant en la imatge d’un entrenador més preocupat de guanyar partits i acontentar a l’entorn, que de formar valors en els seus jugadors, per tal d’aconseguir esportistes i no guanyadors a qualsevol preu. Tot, en aquesta vida, te un procés, i els entrenadors son els primers que ho haurien de saber i posar-ho en pràctica, i això crec, que es feina dels clubs que han de rebel·lar-se davant el basquetbol actual i imposar la formació als seu entrenadors i en especial incorporar al seu cos tècnic gent compromesa i que vulgui aprendre. 

De cada punt, podria estar parlant articles senser, però crec que el concepte bàsic que volia transmetre ja està exposat. Son 35 anys on la societat ha evolucionat molt, i no necessàriament per be, i el basquetbol, ha estat arrossegat en aquesta direcció. De totes les parts depèn adaptar-se als canvis, no només els entrenadors que hem viscut “l’altre basquetbol”, però si es cert, que seria interessant que s’escoltés a aquells que acumulen milers d’hores en les pistes de basquetbol. L’experiència es un grau, o molts graus. 

Des d’aquí, una abraçada enorme a tots i totes els jugadors i jugadores que entrenat, a tots els entrenadors amb qui he treballat i/o he competit, a tots els directius dels clubs on he tingut el plaer de treballar i a totes les mares i pares dels jugadors i jugadores que he entrenat. Espero que em recordeu com un factor que sempre ha sumat, amb els meus encerts i els meus errors, i sobre tot que recordeu que sempre he estat honest en aquest mon. Gràcies per aquests 35 anys d’experiències.

David Parra

Comentaris
* El correu electrònic no es publicarà al lloc web.