Article publicat el 20 de febrer de 2022

Article publicat per l'entrenador Jordi Juste a la seva web Nista el juny de 2013 

Sempre he dit que un dia vaig triar ser Entrenador. Potser m'ha estat enganyant a mi mateix tot aquest temps i que sigui Entrenador per descart, comoditat o simplement, ingenuïtat. 

De vegades somio just el contrari, que he estat elegit per això.

Però aquesta qüestió no és important. Si un roman en aquest estadi de reflexió massa temps, divisa a l'horitzó una capa de vanitat que va espessint el camí per on avançar. 

Un Entrenador sap escollir aquests moments viscuts, en cadascuna de les temporades esportives, que defineixen i sintetitzen amb precisió la seva trajectòria fins ara. 

I en cadascun d'aquells moments un nou aprenentatge, un signe de transformació, un canvi imperceptible a la teva pell. 

Amb el temps, només amb el temps, hom descobreix que tots aquests moments reposen a la falda de la Identitat. Difícil de caracteritzar i definir. Només un la verbalitza al llarg de la seva vida.

Ser Entrenador és una successió de passos, grans, mitjans, petits, passos de reculada, d'estancament, de parada obligada, imposada i la menor de les vegades voluntària. Passos en definitiva, que només la voluntat individual pot adjectivar. En cas que pugui. 

Amb cada pas omple tots els buits d'una motxilla que, de manera errònia, pensem que canvia la seva mida. Quan això passa convé revisar amb caràcter d'urgència, si no és alguna part del nostre interior la que n'ha modificat les proporcions. 

Evoluciones amb un record de jugador, recaptes a la memòria algun ensenyament de no tots els entrenadors que van passar a la teva formació.

Li dónes vida al que abans només era un reproductor de pel·lícules i comences a desempolsar la funció d'enregistrament, abandonat a la seva sort, anys abans no t'enregistres el teu primer partit, no lluny de la teva bandera, però sí amb segones intencions. 

Descobreixes llibres i revistes especialitzades, més vídeos ja editats, veus partits, més partits i tornes a començar una altra vegada amb aquests. De cop, un sense sentit.

Fotografia: vivabasquet.com

Dibuixes. Primer còpies, després creguis. Potser després ni copies ni creus i descobreixis un altre tipus d'art, el de la crítica. 

Només són passos que donen lloc a tots aquells moments que, més tard que aviat, gosem reduir, per bé o per mal, a un sol concepte: Identitat. 

És una professió, la d'Entrenador, feta per ser jutjada, per tot el món i si, per tu mateix també. Ets el primer a fer-ho; també el primer que aprèn que minimitzar-ne els efectes nocius serà un dels grans objectius que t'has de marcar.

Sona de fons la cançó que parla de les responsabilitats, l'ensenyament, el lideratge, les tàctiques i l'èxit o el fracàs. No l'escolto, simplement la sento mentre escric aquestes línies. 

Saps que ets un bon Entrenador? Si ho saps. 

Però ser bon Entrenador és un concepte eteri.

Un és bon Entrenador fins que posa al descobert els límits dels jugadors a qui dirigeix. Per descomptat em refereixo a una exposició pública al si del propi equip. 

El que passi a partir d'aquell moment ningú no ho pot objectivar. De la teva tasca sorgeixen ramificacions que escapen al teu control i que dependran de l'actitud i la predisposició que prenguin els jugadors per afrontar el procés de canvi, millora i superació d'aquests límits que tu els planteges. 

Aquesta petita o gran cruïlla que suposa abordar els límits dels jugadors, ha de partir de la premissa bàsica i pel meu fonamental, que l'entrenament és per als jugadors i es planifica i elabora a partir d'ells i amb ells.

No ha de ser l'Entrenador el punt de partida, on tot giri al voltant de la seva figura, perquè confonguem conceptes com a responsabilitat i lideratge. L'Entrenador no és l'epicentre de l'exposició del pla elaborat amb continguts tècnics, conceptes tàctics, objectius individuals, col·lectius, de realització o de resultat. 

L'exposició gratuïta que parteix de l'Entrenador condueix a un malbaratament del temps i l'energia necessàries per fer front a una llarga temporada, tant del tècnic com dels jugadors. 

És un procés emocionalment vanitós en què incorre l'Entrenador i contraproduent per al retorn que li arribi de part dels jugadors, en forma de no reconeixement, manca de confiança i un engendre no desitjat d'actituds interessades per part d'aquests.

Ho saps tot del teu esport? 

Mai se sap tot, oi? Però a poc a poc dins teu va naixent un sentiment, que recorre el camí cap a «Expert» en la matèria. I en aquest camí focalitzes les teves energies i dirigeixes la teva voluntat. 

Si alguna cosa he après de tots aquests anys, és que l'últim aprenentatge sempre ha d'arribar.

Recentment he après que entrenar no només és acumular coneixements, ordenar-los, seleccionar-los, exposar-los, transmetre'ls, que el jugador els interioritzi, afegir-los ingredients com a feina, talent, sort ia jugar. 

És tot això. Però entrenar és anticipar i actuar sobre totes aquelles instantànies que treus dels jugadors dins del procés d'entrenament, la planificació i la periodització tàctica prevista per a la temporada i que sorgeixen fora d'aquest focus d'atenció i d'interès primaris i en moments no previstos. 

És on resideix una de les claus més importants de ser Entrenador.

No només ser capaç de posar sobre la taula totes les fotos fetes durant la temporada i fer una anàlisi a posteriori, que ajudi a passar balanç o expliqui determinats rendiments o resultats. Sinó treure la foto, fer-li el revelatge ràpid i actuar amb immediatesa sobre ella. Això mateix, una foto darrere l'altra, i una altra. 

Però això requereix temps i acumular experiències significatives. 

Tot allò que s'aprèn està per qüestionar-ho. Cap teoria o experiència no serveix per igual a cap individu. Començant per aquest text que llegeixes. 

Cal desafiar-les i confrontar-les per trobar l'èxit i el fracàs cara a cara. I tornar a començar. Canviar novament la pell. Forjar la identitat. 

Aquella cançó que se sentia de fons… ja va acabar.

Comentaris
* El correu electrònic no es publicarà al lloc web.