Ser pare o mare d'un esportista en formació és…

Article de l'entrenador ACB Piti Hurtado, el juny de 2022 publicat a la versió digital de Gigantes.

Ser pare o mare d'esportista en formació és ACOMPANYAR en el gaudi, la progressió i l'assoliment de petits èxits de qui és protagonista de l'activitat. 

Ser mare d'esportista és sentir-se íntimament orgullosa del que el nen fa amb la convicció que és el seu esport, equip i companys. Ser pare d'esportista és voler que a més que s'ho passi bé, que estigui ben atès en entrenaments pel seu club i entrenadors. 

Ser pare o mare d’esportista no és ser responsable dels comportaments d’altres pares o mares vociferants, mal educats o egoistes. La majoria dels pares no diu res als àrbitres, no pensa malament de l'entrenador ni diu al seu fill que llenci i no passi. 

Ser pare d'esportista en formació és no necessitar la connexió visual amb el fill mentre fa la seva activitat. I encara menys, buscar al descans que s'acosti a la grada per dir-li una cosa… 

Ser mare d'esportista és en acabar el partit tenir el mateix humor sigui quin sigui el resultat, sigui quina sigui l'actuació de la teva filla. Perquè sentin suport, l'adherència ha de ser sòlid, no pot tremolar. 

Ser pare d'esportista és aprofitar quan es munten el cotxe per saber callar, saber posar música i cantar, per saber riure o per saber escoltar. No per ficar-los la xerrada. 

Ser mare d'esportista és demanar al club serietat, amb la major educació i fermesa. Quan el seu entrenador manca i són altres els entrenadors. Els clubs no poden pegats sense comunicar-se i després esperar silenci absolut. Si els nens no hi van demanen informació, doncs igual. 

Ser pare d'esportista és confiar en uns docents, pagar una quota i pertànyer a un col·lectiu. Amb obligacions primer i drets després. I això ha de ser mirat com una cosa molt positiva. 

Ser mare d'esportista és anar a veure els partits, però també és no veure'ls i que te'ls expliqui l'esportista. I així sentir-los a través de les paraules. I de la llibertat fent la seva activitat lliurement. Ser pare d’esportista no és ser un aficionat, encara que siguin playoffs, encara que sigui un partit competit. Encara que els pares rivals? creguis que estrenyin l'àrbitre. Mantenir la dignitat és no donar veus a un partit d'alevins. 

Ser pare o mare d'esportista és saber-se el reglament si opinaràs sobre les decisions arbitrals. I sinó ens ho sabem, no passa res, aleshores millor escoltar i observar. 

Ser pare és passar-ho molt bé veient un partit i les accions boniques del joc. Les pròpies, les de la meva filla, la de les companyes i les de les rivals. Hi ha moltes més accions positives. 

Ser mare és somriure amb comportaments esportius, amb explicacions dels àrbitres als jugadors, amb la capacitat de superar-se que tenen els jugadors, amb les petites fites aconseguides encara que el marcador no tingui capacitat d'il·luminar cada petita victòria. 

Ser pare és no comptar cigrons en aplicacions mòbils que només comptabilitzen punts. Ser pare és rebaixar expectatives i felicitar sense escarafalls quan les coses han sortit molt bé. 

Ser pare o mare és tenir l'obligació de protegir la privadesa i els drets jurídics del menor davant dels MMCC i RRSS. Sobretot quan l'evolució esportiva és molt bona, però segueix sent només esport i persones en formació per desenvolupar la personalitat. 

Ser mare és tenir empatia i sensibilitat amb els companys del meu fill, amb qui juguen menys és més senzill. Amb els que juguen més i sembla que rendeixen millor, també. 

Ser pare és tenir empatia amb el teu fill. Si no passa o llença quan tu creus que ho ha de fer és perquè el que està jugant és ell. I tu, només, ets el seu pare. Ets únic i fonamental per a ell. 

Ser pare no es pot tensionar cada any amb l'entrenador del teu fill. Davant la creença que professors i entrenadors li tenen mania que prevalgui una reflexió sobre com n'és d'important no criticar els docents. I encara menys en presència dels nens. Tindran excusa per a tot, sobretot per rendir-se a cada entrenament o partit. 

Ser pare de jugador no és recolzar-lo en el canvi de club cada temporada igual que no li canvien de col·legi sovint (o sí?). És aconsellar que l'amistat, la lleialtat i la continuïtat també pesen molt. De vegades molt més que els cants de sirena.

_{Fotografia: enfoquealafamilia.com}

Ser mare de jugador en formació és recolzar-lo quan té un mal dia i no ha ficat ni un tir lliure. No sempre es pot encertar en tot. Doncs igual amb l’àrbitre. 

Ser mare o pare de jugador en formació és no tenir l'obligació de pertànyer a cap grup de whattsapp. Les jugadores es faran més responsables si s'assabenten de la informació i la transmeten directament. I si algú s'embolica un dia, doncs ja espavilarà el següent.

"Ser pare d'esportista és aprofitar quan es munten el cotxe per saber callar, saber posar música i cantar, per saber riure o per saber escoltar. No per ficar-los la xerrada”

Ser pare d'un jugador en formació és tenir una relació cordial i professional amb l'entrenador i el coordinador del club. On cadascú sàpiga el seu lloc, però que per no demanar explicacions no signifiqui que no s'hagin de donar. No confondre discreció amb deixadesa. 

Ser pare o mare de jugadora en formació és aconseguir que la meva filla estigui motivada quan la criden a doblegar però que no la cremem entre tots. Fer ratxes d'entrenaments i partits amb 3 equips i una selecció en la mateixa temporada només afavoreix el sistema, però crema el subjecte. La meva obligació és ajudar a prendre les decisions que la mantinguin com a esportista fins a ser adulta. No només dels 11-14 anys. 

Ser pare o mare de jugador és formació és viure moments màgics, sentir felicitat per la cara de concentració, és callar per observar millor, és riure per dins i per fora. 

Ser pare o mare que acompanya el jugador en formació és fonamental perquè l'esport de planter tingui sentit.