Les quatre grans diferències involutives del basquetbol actual - David Parra
Article de l'entrenador y responsable de www.territoribc.com, David Parra la pàgina web https://www.territoribc.com
En aquests temps moderns de basquetbol es necessari reflexionar sobre l’actualitat del nostre esport i es que en els darrers 30 anys, el basquetbol ha sofert una involució en línia, evidentment, amb la nostra societat. El basquetbol sí, ha estat sempre un reflex de la societat contemporània i fa aquests 30 anys, era un esport amb un valors marcats, desafiant a l’esport rei en aquell moment, a un futbol sense vedettes ni productes d’imatge, com ara, en un marc econòmic absolutament desfasat per l’economia i necessitats de la societat actual. Fa 30 anys, on el futbol no era tant espectacle com ara i el camí, respectant tots els altres esports, era o jugaves a futbol o a basquetbol, i allò orientava el camí dels jugadors de basquetbol, que no volien ser com els futbolistes i que ningú s’ofengui perquè, ni uns eren millors ni els altres eren pitjors, senzillament cada part volia ser diferent de l’altre.
I amb aquesta situació, el basquetbol va començar a identificar-se amb un valors que, sempre a nivell general, eren propis i sobre tot eren coneguts i admirats per la societat en general, ja que aportaven una seguretat en la educació. I també, segur que haurien descerebrats en algun lloc del planeta basquetbol i segur que els que portem anys en això, recordem algun, però eren excepcions que acabaven marginats per un sistema que es menjava a qui no volia estar dins d’ells.
Un servidor, amb 37 anys com entrenador a les seves esquenes, després d’un final anunciat fa quatre temporades, i un retorn per tal de deixar d’entrenar amb bones sensacions aquesta temporada, no com ho havia fer en la primera retirada, ha vist, gaudit i actualment patit, la involució del basquetbol que ens porten aquests darrers temps.
I es que el camí correcte dels entrenadors fa 30 anys era formar-se com segon a partir dels 16 anys i després de, mínim 2-3 temporades, donar el salt, tutelat per el coordinador o director tècnic de torn, fins tenir la majoria de llums enceses per poder gestionar un grup de persones que practiquen un esport complex com es el basquetbol. Aprenies de mestres que actuaven com tutors que eren els primers entrenadors on, a part del seu tarannà personal, tenia les indicacions del club de formar al seu “fill adoptiu esportiu”, perquè això es el que era i aconseguies generar una collita propera d’entrenadors “de la casa”, involucrats i preparats, millor o pitjor, en funció de l’ensenyament i del propi talent. Ara això es així?. No.
La primera de les diferencies involutives es que ara, amb els 16 anys ja son moment per ser primers entrenadors i que genera el problema en la segona de les diferències de la involució, i es que abans, els equips de base els gestionaven entrenadors amb més o menys experiència, on pesava de manera “apostoflant” com diria en Jordi Robirosa, la formació i els valors del basquetbol per sobre del resultat. Creiem tots que algú de 16 anys pot tenir l’experiència suficient per orientar i aconsellar a uns esportistes de 8, 9, 10 o 11 anys?. I mantenir l’equilibri en la relació amb els pares dels esportistes?. Evidentment no, i aquesta es la segona diferència involutiva.
Abans, si un esportista s’excedia a pista, fora dels valors, el mateix club el corregia i no esperava a la sanció federativa, si existís, perquè el criteri del club es basava en un aspecte formatiu, que actualment es basa en la competició, i es permet a l’entrenador ser jutge dels seus jugadors i no un referent dels seus jugadors. I ser referent no es entrar per la porta gran només arribar sinó un treball de picar i picar en cada jugador, en cada acció, en cada paraula, en cada acció, en cada gest sense paraules, fins ser còmplice amb i dels teus jugadors. Hem entrat en un gran error suprem d’anteposar als entrenadors abans que els jugadors
Doncs passem a la tercera diferència involutiva, que es el funcionament dels clubs, i començarem per la part executiva, la junta directiva. La involució comença quan les juntes directives, que sempre han estat formades per mares i pares, eren juntes directives, habitualment amb una composició d’ex-jugadors/es i entrenador/es i per tant sabien de que anava “el negoci” i sabien el que era correcte o no esportivament. Actualment, el membres de les juntes, sobrepassats per les exigències legals i jurídiques que en temps anteriors no existien i per tant, era més senzill, no disposen del coneixement per gestionar de manera directe tot el que succeeix dins del seu club, i ja se sap, no tenir informació es no tenir poder, i recordem que la junta directiva es l’òrgan sobirà, exceptuant l’Assemblea, i responsable del correcte funcionament del club, i les decisions han de començar i acabar en la junta directiva.
Baixant l’escala del club, i anomenant la quarta diferència d’involució, arriben els responsables esportius dels clubs, siguin directors tècnics o coordinadors, m’és igual el nom del càrrec. La importància d’elecció per part de la junta directiva de la figura del màxim responsable defineix el futur, així com el control d’aquesta sobre el treball pactat prèviament es la clau per la no involució d’un club. L’actual tendència a anomenar responsables esportius a figures amb poca experiència i amb una joventut poc indicada per el càrrec, ja que la millor característica d’un responsable esportiu es la d’avançar-se al problema, i això es fruit de la experiència, queda demostrat que es un autèntic fracàs. I es un fracàs perquè un projecte de club es a 5 ó 6 temporades per començar a recollir la collita, i en el context actual, el que sol passar es que es cremen curtes etapes en el clubs, i les juntes directives son incapaces de acceptar un projecte a mitjà termini.
Una dada relacionada amb això, en les darreres 15 temporades com entrenador només he trobat un club que disposes d’una planificació tècnica de club. No treballar amb planificació es sinònim de no llegir el futur, de no treballar al mateix ritme i per tant de no treballar igual dins d’un mateix club.
Aquestes quatre grans diferències son per mi les més importants, podríem trobar més segur, però aquests 4 punts defineixen el canvi radical en aquests darrers 30, on el basquetbol s’ha trobat arrossegat per la evolució de la societat sense poder plantar-se i seguir mantenint la seva pròpia personalitat. Aquesta es una opinió personal meva en funció de la meva experiència i ja en la rampa de sortida com entrenador, cada dia ho veig més clar. Crec que el basquetbol de formació actual necessita un “reset” perquè el camí actual ens portarà a perdre un basquetbol autèntic, amb valors, i evidentment, no un esport “diferent” i que acabarà competint en desigualtat de condicions amb d’altres esports, i això es la crònica d’una mort anunciada.