Opinem sobre Basquetbol!: Jugar per guanyar o ensenyar a competir - Trifón Poch

Article de l'ex-entrenador ACB Trifón Poch a la pàgina web https://www.teambasket.com/

Continuem parlant de bàsquet de formació. No cal malentendre les coses. Una realitat massa habitual és veure equips de nens dirigits com si fossin professionals, amb la victòria com a objectiu que condiciona tant la direcció dels partits com el treball diari dels entrenaments. L'altra opció és fer un enfocament correcte i ensenyar a botar, passar, tirar, entendre el joc. En aquesta segona línia no es tracta que no ens importi guanyar, no posem «l'altra galta», no practiquem un esport socialitzat en què tots som iguals. Simplement guanyar no és la prioritat. Al meu entendre, a més de tot el que hem de fer per formar tècnicament i tàcticament els nostres jugadors, ensenyar a competir ha de ser un altre objectiu prioritari. Què entenc per ensenyar a competir?

– Cal competir amb un mateix. Afany de superació. Hem de saber plantejar als nens reptes individuals de millora que provoquin la necessitat d'esforçar-se per aconseguir quelcom que desitges. Esforçar-se físicament, però també mentalment. Recorda que no s'ho ha de donar tot fet. Ells han de posar el seu processador i el seu disc dur de gom a gom per comprendre el concepte que estàs entrenant i ser capaços per ells mateixos, amb la teva ajuda, de superar l'oposició de la seva defensa o d'aprendre a moure els peus correctament per assolir l'objectiu que busquen. Hem d'ajudar-los perquè guanyin confiança, que millorin la seva autoestima. Superar una dificultat per ells mateixos després d'un esforç físic o de comprensió, aconseguir la cistella o recuperar una pilota, veure la reacció dels companys o rebre el reforç positiu de l'entrenador ajuden més un jove que els crits de tota una vida.

– No tots som iguals. Cal posar l'equip per sobre de les individualitats, però tampoc no és qüestió d'anar-nos al país dels teletubbies. No és una situació real en cap àmbit de la vida i, per tant, no crec que sigui dolent que els nens sàpiguen quin és el nivell de cadascú. Ells no són ximples: quan comencen a jugar amb 6 anys, en els primers partits, només se la volen passar a qui té prou força per arribar al cèrcol i fer cistella. L'entrenador ha de fer que els millors també siguin una referència dins del grup. No només «el més bo», també el que s'esforça més, el que presta més atenció, el que ajuda més els companys. Tots han de tenir desig per millorar i l'entrenador ha de mantenir el mateix nivell d'exigència amb tots (no exigir més als millors o que facin allò que els doni la gana). Per descomptat, és fonamental que demostrem que confiem en tots i que creiem que tots els jugadors són importants per a l'equip.

_{Fotografia: Superdeporte}

– Som un equip. En el sentit que som un grup que, coneixent-ne les diferències, treballa unit per aconseguir uns objectius. Cal fomentar la capacitat d'assumir els errors dels altres, d'aprendre que cal col·laborar entre diversos per assolir una cosa que ens satisfarà a tots. Hem de transmetre que l'aportació de cadascú és bàsica; si alguna cosa falla, tot falla. És aquí on podem donar importància al detall, a les petites coses que et fan aconseguir una cosa gran. L'execució correcta d'un simple gest tècnic pot ser la diferència entre que un passi arribi o no on ha d'arribar per aconseguir la cistella que fa guanyar o perdre. És tan important el que la fica com el que l'ha passat, el que ha posat el bloqueig per lliurar el tirador o el que va robar amb la seva actitud defensiva la pilota decisiva.

– El respecte és un valor indispensable. L'equip rival o l'àrbitre no són els nostres enemics. Arribat el moment de la competició, del partit, no ens hem de transformar en «màquines de matar». Es tracta de mantenir clars els objectius. Un és guanyar, però només és un més. Cal continuar fent correccions constantment sobre els conceptes que has treballat durant la setmana i cal marcar tres o quatre idees en què focalitzar l'atenció dels nens a cada partit: hem de recuperar 15 pilotes, fer tres passades abans de llençar, que no ens fiquin més de 50 punts, etc. Competim contra un oponent a qui cal respectar i ho hem de fer sempre amb una actitud esportiva. L‟àrbitre és una ajuda, no un problema. Els nens estan més pendents de nosaltres del que ens pensem. Qualsevol actitud per part nostra es converteix per a ells en un referent: si l'entrenador es passa el partit protestant (que irresponsable pèrdua de temps) provoquem en els nens una actitud agressiva que projectaran cap als altres nens i cap a l'àrbitre.

Si ensenyem a competir, estarem també millorant les nostres possibilitats de guanyar partits, però el que és segur és que aconseguirem pel camí petites victòries individuals, interiors, que són les que de debò ajuden a la formació dels nostres petits jugadors-persones.