Opinem sobre Basquetbol!: Inquietuds d'un entrenador de formació - Estefania Delgado

Article de l'entrenadora Estefania Delgado Muñoz, a la pàgina web https://aebcam.es/

Segur (o això espero), que en llegir aquest títol cadascun heu pensat en les vostres, bé com a entrenadors de formació que actualment sou, bé en les que vau tenir quan ho vau ser.

Inquietuds tenim tots, i encara sort! Tractaré en aquest article de recollir algunes de les que a mi sí que em passen, i per descomptat, alguna de les que visc.

El bàsquet de formació recull x nombre de llicències en jugadors federats, és una xifra enorme, ja que bé tots aquests nois i noies passen per les nostres vides, per les nostres trajectòries professionals. Sí, parlo de professionalitat, que és el primer punt que m'agradaria aclarir.

Per mi, ser entrenador/a és més que un hobbie, ho considero una professió, no per una qüestió remunerada, aquest és un altre debat, sinó per l'actitud que hem de tenir. És una responsabilitat enorme passar per la vida dels joves, a qui, a més d'ensenyar bàsquet, intentem inculcar valors i maneres d'afrontar les dificultats. És una cosa que està lligada directament a l'esport, i no voler involucrar-nos en el creixement de les persones que estan al nostre càrrec, al meu punt de vista, no és bona idea. Evidentment, hem de saber des de quin punt enfocar aquest creixement, no som pares ni professors, però som, també, una figura important amb un accés immediat a la seva formació i creixement personal.

Això em porta a subratllar, que som uns professionals, perquè a més de voler ensenyar bàsquet, fer jugadors de futur i apassionats del bàsquet; acompanyem els nois/es en el seu dia a dia, amb les pors, les frustracions i les virtuts. Això per 12 jugadors/es són molts aspectes a valorar i tenir en compte. Per això, entrenar-se, no és fútil.

Tots tenim equips amb què connectem fàcil, i també d'altres que ens costen una mica, per això és fonamental fer una bona anàlisi de partida: què tinc, on estic, que em demanen i que vull/puc donar-li al grup.

Compte perquè no tenir tot això clar, i no parlo només de la planificació esportiva, pot fer que totes les nostres inquietuds i il·lusions es converteixin en frustracions: “és que són dolents”, “no ho entenen”, “no s'esforcen”…aaaayyy amic entrenador! Aquí comença la tasca, com faig que el grup em segueixi?, com els enganxo?

_{Fotografia: https://aebcam.es/}

Per tant, aquí vénen les “inquietuds esportives”, vull aconseguir que els meus jugadors/es aprenguin aquest gest, que botin genial, amb les dues mans; i que tirin perfecte. A més que juguin així i així, que he vist que Pablo Laso ho fa amb el Madrid i és la bomba. Doncs anem amb compte, que ni som Pablo Laso, ni entrenem el Reial Madrid!

Pensem que poden i volen aquests nois/es del bàsquet i treballem per fer-los millors. Tenint en compte qui sóc jo, que puc oferir, i tenint en compte el meu públic.

Molt de la mà tenim les “inquietuds competitives”, perquè guanyar ens agrada a tots, i ser campions de lliga és un somni que et fa formiguejos a l'estómac.

Depèn d'on entrenem això serà, o no, un objectiu del club. Sigui el cas que sigui, aquesta inquietud moltes vegades (la majoria m'atreviria a dir) es trepitja, fins i tot fa ombra, a la primera. I ens oblidem de fer millors jugadors de bàsquet per guanyar molts partits.

Error catastròfic. Us exposo el següent: segur que estem d'acord que un equip format per grans jugadors és un equip amb moltes opcions de guanyar. Aleshores, per què no treballem per tenir això?, per què no intentem entrenar els nostres joves perquè siguin molt bons? Si volem fer coses difícils, necessitem els millors. Jo he vist com companys, tenint jugadors limitats, amb pocs coneixements defensius, plantejaven una Zona Press. I no sé a vosaltres, a mi em sembla una autèntica incongruència.

Sens dubte, fer bons jugadors/es, passa per donar-los recursos tàctics i fer-los competir. No me n'oblido, ni ho passo per alt. Un jugador molt tècnic que no sap quan fer servir la tècnica, no és bon jugador; i aquell que no sap competir, tampoc no està format per complet. Tots dos factors són fonamentals per al creixement esportiu.

Per acabar amb aquest aspecte, us llanço una qüestió: per què anhelem guanyar?, és pels nois/es o és pel nostre ego?

Crec que aquestes són, o haurien de ser, les principals preocupacions, però no són les úniques. També ens passa pel cap la idea d'arribar a l'elit, d'esdevenir un entrenador de renom. Alguns pensaran en l'ACB, la LEB, la Lliga Femenina... altres pensaran en equips juvenils de grans clubs, i altres encara en tot! Sorgeixen les "preocupacions de creixement professional", el desig d'arribar a l'elit, i els consegüents dubtes sobre com fer-ho. Entenc que per arribar-hi cal una combinació de talent, treball dur, connexions i sort.

Alhora, aquestes preocupacions també ens porten a pensar en l'aspecte financer, les "preocupacions salarials". Hi ha tants casos com entrenadors. Per a molts, és un autèntic maldecap, ja que es dediquen únicament a entrenar. Per a altres, són uns diners extra, i per tant, aquesta preocupació desapareix.

En general, la remuneració com a entrenador juvenil no és precisament enorme; el que varia és el valor que té aquest aspecte per a cada individu.

Personalment, crec que el salari és important, ja que és una manera de valorar la feina que fem. I com he dit, per a mi, ser entrenador és una professió tan seriosa com qualsevol altra. Ignorar la feina i l'esforç de l'entrenador que hi dedica el seu temps i compromís és, a mitjà o llarg termini, una recepta per a la mediocritat.

Per concloure, resumiré les idees presentades en aquest missatge: Companys entrenadors, sigueu tan professionals com pugueu; els nois i noies que entrenem es mereixen el millor de nosaltres. Si teniu dubtes, feu preguntes, busqueu en línia, mireu les sessions d'entrenament i els partits d'altres equips, llegiu llibres. A més, si somieu arribar al nivell d'elit, l'única manera és ser professional, treballar dur i seguir aprenent.