Aspectes motivacionals al bàsquet de formació
Article de la psicòloga María Luisa Villar, a la pàgina de la Federació de Bàsquet de la Comunitat de València a l'octubre de 2019
El compromís amb la formació cada cop és més fort, dia a dia, diferents àrees multidisciplinàries de l'esport adquireixen més importància per comprendre la complexitat i la simplicitat del nostre esport. La psicologia esportiva és cada cop més rellevant el desenvolupament del compromís del grup, així com, en la motivació dels nostres equips. És important la motivació per aconseguir noves metes? per confiar en les nostres possibilitats ? quins factors influeixen en la motivació dels nostres esportistes? quines idees em poden ajudar a orientar aquesta motivació d'èxit?
Gràcies a la col·laboració de María Luisa Vilar Sánchez (psicòloga clínica), ens acostem a un dels nostres punts més demanats pels entrenadors: “El desenvolupament de la motivació”. Maria, compta amb una àmplia experiència esportiva des de diferents punts, com a jugadora i actualment com a professional i mare d'un jugador de bàsquet. La seva participació a diferents clubs al llarg de la comunitat, així com congressos, jornades i col·laboradora de la Universitat Catòlica de València impartint xerrades sobre psicologia, permet reflectir un marc des de tres perspectives complementàries: jugadora, psicòloga i mare de família.
Al llarg de l'article, s'indiquen diferents exemples, experiències i idees que permetran comprendre diferents eines on a partir d'exemples directes ens ajudi a ubicar-nos i aterrar les idees principals en relació a la motivació. A col·lació de l'article i seguint la frase del polític nord-americà Benjamin Franklin “Digues-me i ho oblido, ensenya'm i ho recordo, involucra'm i ho aprenc”. Bé doncs, aquí és on entrem nosaltres, ajudar a descobrir, potenciar les capacitats positives de cadascú, interessar-se per les seves necessitats i involucrar-lo en el seu desenvolupament i necessitats permetrà potenciar-ne la motivació. Això és responsabilitat nostra.
Des de la Federació de Bàsquet de la Comunitat Valenciana, volem agrair a Maria Lluïsa el seu temps, dedicació, esforç i facilitat en tot el procés de desenvolupament d'aquesta proposta. Una proposta que sens dubte no ens ha de deixar indiferents.
Introducció
Quan penso en bàsquet, penso en Passió i quan recordo com van ser els meus inicis en aquest esport, imagino, diversió, aprenentatge, trobada amb amigues….i un llarg etcètera….que a poc a poc us aniré descobrint; podem llavors, anomenar això motivació?.
La motivació és un terme que sona molt bé i que sembla que a tots ens agradaria tenir-lo com a company de viatge; en efecte, la motivació és el principal ingredient per a “tot”, si, si…per a totoooot …..; m'imagino motivada i sento, ganes, il·lusió, compromís, dedicació, esforç, ….; però il·lusió, per què?….esforç, per què?.., compromís, en què?….
És fonamental saber què volem i cap a on anem, un motiu, que ens empenyi i tregui el millor de nosaltres; de manera popular diem que una persona està motivada quan emprèn alguna cosa amb il·lusió, superant l'esforç que ha de fer per obtenir-lo.
Fotografia: jgbasket
La motivació, doncs, podríem definir-la com “la força interior que ens ajuda a perseguir els nostres somnis, a través del treball, l'esforç i de la dedicació”; sense motivació no som res, i amb ella som l'inici d'un “projecte”.
Explicaré una anècdota relacionada amb tot això de la motivació:
Tres homes estaven treballant en la construcció d'un edifici, algú, s'hi va acostar i els va preguntar, què esteu fent?
El primer, gairebé sense immutar-se, li va respondre: “Aquí estic posant maons”.
El segon, aixecant el cap i deixant de banda per un moment la seva activitat, li va comentar: “Estem construint un mur”
El tercer, orgullós de la seva feina va afirmar: “Construïm l'església del meu poble”
Què ens pot suggerir aquesta història?…….; una cosa que em sorgeix ràpidament, després de llegir aquest relat , seria el fet que , no és el mateix fer una activitat pel simple fet de “haver de fer-la”, ja que la majoria de coses que porten implícites el cartell d'obligació acaben perdent interès…; de fer alguna cosa amb un sentit, “implicació, compromís…..? , donant-ho tot, perquè ens il·lusiona, perquè ens diverteix, perquè ens fa sentir bé……, i és aquí, on entra en joc, la nostra principal protagonista “la motivació”.
Reflexionem… .¿Hem de motivar els nostres fills, perquè juguin?, el mateix acte de jugar en si és divertit, en surt i ho fan sols; necessitem motivar els que no volen fer alguna cosa, ser capaços de convertir les obligacions o qualsevol activitat, en una cosa atractiva, perquè vingui de gust fer-ho.
Seguint amb una mica de teoria, la qual, és necessària en tot treball per tractar de donar forma al contingut del mateix…; faré referència a les 2 principals teories en què s'han donat suport a la majoria d'investigacions per analitzar la motivació en l'esport, la primera, la teoria de la ”Metas de Logro” ( Nicholls , 1989) i la segona, la teoria de l' Autodeterminació ( Deci i Ryan , 1985, 2000)
De manera breu, us les resumeixo; la primera d'elles, la teoria de les Metes de Assoliment, ens diu, que la meta principal d'una persona en contextos d'assoliment és demostrar habilitat, existint dues concepcions de la mateixa: 1: orientació a la tasca o al mestratge , on l'èxit ve determinat pel domini de la tasca i el progrés personal i la 2: orientació al ego o al resultat , en què l'èxit es definiria com a superació als rivals i més capacitat (Nicholls 1984).
Fig. 1 ORIENTACIÓ A LA TASCA
Fig. 2 ORIENTACIÓ A L'EGO
La segunda de las teorías, la de la Autodeterminación, señala que la motivación es un continuo, caracterizado por distintos niveles de autodeterminación (entendiendo la autodeterminación, como la capacidad de un individuo para decidir por sí mismo en los temas que le conciernen); de tal forma que de más a menos autodeterminación, encontramos: 1: Motivación intrínseca: compromiso de un sujeto con una actividad por el placer y disfrute que le produce y por tanto, la actividad es un fin en sí mismo (Deci, 1975; Deci y Ryan, 1985) 2. Motivación extrínseca: la cual se caracterizaría por una actuación en busca de un incentivo externo (recompensa económica, social, …), por tanto, el sujeto se compromete en una actividad poco interesante sólo por conseguir una recompensa o evitar un castigo (Deci y Ryan, 2000), 3. Amotivación: el sujeto no tiene intención de realizar algo y por tanto es probable que la actividad sea desorganizada y acompañada de sentimientos de frustración, miedo y depresión (Deci y Ryan, 1991; Ryan y Deci, 2000).
INICI A L'ESPORT: MOTIVACIÓ, SALUT, DIVERSIÓ…
Perquè comença un nen a fer esport? Perquè em trec el títol d'entrenador de… ..? Perquè apunto el meu fill/a a jugar a…..? al llarg d'aquestes línies tractarem de trobar algunes respostes a aquestes preguntes…, respostes i/o motius que la majoria de nosaltres sabem, però que potser poques vegades ens parem a pensar.
A l'àmbit esportiu, i en concret a la pràctica del bàsquet en etapes de formació, és on emmarcarem el desenvolupament d'aquest treball. Com hem assenyalat anteriorment, la motivació és essencial en tota activitat humana i, per descomptat, en la pràctica esportiva també; és un element clau per assolir el compromís i l'adherència a l'esport, ja que és el més important i immediat determinant del comportament humà ( Iso-Ahola i St. Clair , 2000), ja que el desperta, li dóna energia, el dirigeix i el regula (Murray, 1964; Roberts, 2001), sent per tant un mecanisme psicològic que governa la direcció, intensitat i persistència de la conducta (Kanfer , 1994; Sage , 1977)
Per començar, i tenint en compte que parlarem del bàsquet de formació assenyalarem com a principals protagonistes de la història, els jugadors, els entrenadors i els pares ( fig.1) ; segurament hi ha molts més actors que influeixen en la nostra història, però ens centrarem principalment en els que, sobretot en aquestes etapes, participen més activament.
Si als pares d'un nen/a que practica bàsquet, us preguntéssim, quin és el motiu pel qual el seu fill juga a bàsquet, que penseu que respondria ?
I si ara aquesta mateixa pregunta li féssim al nen/a que practica esport ia l'entrenador…., que penseu que ens dirien…. ?
La motivació inicial per l'esport gairebé sempre acostuma a estar relacionada amb aquells models que els nens/es tenen al seu abast, tant models mediàtics, com poden ser els seus esportistes preferits, com models més propers: familiars, amics…
Un nen/a pot començar a fer esport perquè els seus pares li apunten com a activitat extraescolar, igual que podrien apuntar-lo a anglès oa música. També perquè ell/a ho demana expressament o perquè li atrauen les grans estrelles del bàsquet i volen ser com ells. De vegades pares i fills, coincideixen en els gustos, però d'altres no…
“…….Ana, de 9 anys volia jugar a bàsquet però la seva mare, preferia apuntar-la a ballet, i aquí la va portar; la nena protestava cada vegada que havia d'anar, gairebé no hi interessava, gairebé sempre sortia de les classes plorant i buscava qualsevol tipus d'excusa per faltar a les classes. Tal va ser la seva insistència, que finalment, el seu pare va aconseguir trobar-li un equip de bàsquet on pogués jugar; estava encantada de la vida, no va faltar ni un sol entrenament ni cap partit. Preparava la seva bossa amb antelació i per ser puntual, insistia a recordar-li a la seva mare que no arribés tard a recollir-la a l'escola per portar-la a entrenar…”
La motivació és un element decisiu perquè els nois s'adhereixin a la pràctica esportiva amb el compromís apropiat. La disciplina, l'esforç, l'afrontament de reptes, la perseverança, la superació de l'adversitat i la continuïtat que exigeix la pràctica esportiva només hi seran presents quan la motivació sigui prou alta.
Per això, potenciar i mantenir la motivació dels esportistes joves és un objectiu prioritari… Per tant, i després de llegir la història de la nostra protagonista Ana, pensem…… .. fem partícips els nostres fills de la decisió d'escollir si volen practicar esport i quin?
….- Què et sembla anar a bàsquet 2 dies a la setmana, després de l'escola? – pregunta la mare a David, després d'observar que el seu fill s'interessa per aquest esport (té un germà gran que juga a un equip de bàsquet)
……-No sé, David, dubte
….- Bé, jo t'apunto i tu veus si t'agrada…..- decideix la mare
En aquest cas, és la mare la que pren la decisió; vegem ara que una altra manera podríem haver enfocat la situació….
……. (Mare) Què et sembla si ho penses d'aquí a divendres que és quan acaba el termini d'inscripció ?
Ara és David, qui ha de prendre la decisió, si decideix apuntar-se serà una decisió seva, i la seva motivació serà més estable que si s'ho donen fet.
– La mare que sí, que m'apuntis a bàsquet
– Estàs segur?
-Pregunta la mare
– Sí, si .
– Bé, si així ho vols em sembla bé, però tingues en compte que això suposa que els dilluns i dimecres quan surtis de l'escola hauràs d'anar a bàsquet , i tret que estiguis malalt, no hi podràs faltar (la mare explica els costos perquè David els entengui i accepti).
– D'acord, val.
Aquest exemple és una bona mostra de com els pares poden involucrar els seus fills en la presa de decisions, els traslladen la decisió final perquè siguin ells els qui la prenguin, però també els informen dels costos i el compromís que adquireixen. Són dos elements bàsics perquè la motivació sigui més sòlida, més estable i que la pràctica esportiva aporti el valor educatiu que comporta el compliment dels compromisos que hom accepta.
Respostes com .. …….”perquè és educatiu, perquè desenvolupa hàbits saludables, perquè desenvolupa valors, perquè així no està jugant a la play …tot el dia… .. i una infinitat de respostes, totes elles, podríem donar-les com a bones, quan els pares justifiquen perquè els seus fills fan esport..…..; no hi ha motius millors o pitjors, ni un manual d'instruccions que ens serveixi per estar motivat sempre i en totes les circumstàncies, cadascú ha de buscar aquells motius que despertin el seu interès, per persistir i no abandonar…
A continuació, us poso l'enllaç d'un vídeo on podrem reflexionar sobre la importància del nostre paper com a pares a la pràctica esportiva dels nostres fills…
L'ENTRENADOR TAMBÉ JUGA
Fa poc vaig preguntar a un entrenador i amic meu, el qual ja porta moltíssims anys en això del bàsquet de formació….. ! sent Juan, quin és el teu principal objectiu cada cop que et prepares un entrenament…….,? i sabeu que em va respondre? “que al dia següent tornin a venir tots els meus jugadors a l'entrenament…….
Els nens entrenaran i/o competiran, i és transcendental que, en gran mesura el que passi allà sigui estimulant i gratificant perquè surtin contents i vulguin tornar…; resulta obvi, doncs, que l'entrenador és una de les persones clau per alimentar la motivació del dia a dia dels nostres jugadors; per ser eficaç en aquesta comesa és important tenir un tarannà positiu, transmetre entusiasme, ser respectuós amb els seus jugadors, afavorir un clima estimulant, plantejar reptes apropiats, recolzar, animar, reforçar els avenços….. Com és lògic, cada dia són diferents , hi haurà dies q els entrenaments seran més estimulants i gratificants que altres, però la majoria haurien de ser-ho en grau considerable. Per tant, un repte important per al nostre entrenador en l'esport de base seria aconseguir que cada entrenament i competició es converteixin en una experiència fabulosa, que aconsegueixi enganxar els xavals.
Un dels recursos més rellevants per a un entrenador que treballa amb joves, és aplicar el que s'anomena reforç “allò que augmenta la probabilitat que una acció o conducta determinada es dugui a terme més freqüentment o s'enforteixi..”; hi ha diversos tipus de reforços però a la pràctica esportiva els més emprats són els “reforços socials”, que consisteixen a elogiar (amb sinceritat) els esportistes per accions concretes ben fetes segons un determinat nivell d'exigència; és a dir, es van reforçant els progressos que els joves van mostrant i cada cop se'l demana més segons vagin avançant…
És important que perquè els reforços funcionin, ha de ser interpretats pel jugador com a “recompensa” i també és important que el reforç s'atorgui “contingent ” a la conducta…, és a dir immediatament després que la conducta s'hagi executat… Tampoc es tracta d'haver de dir “bé” de forma indiscriminada, sinó per una cosa ben feta, per això és important que l'entrenador ho propiciï si els exigeix accions que estiguin al seu abast.
Altres mesures que també alimenten la motivació, podrien incloure, planificar exercicis interessants, mantenir els nois el major temps possible actius (…que estiguin poc temps aturats entre i durant els exercicis ..) , establir reptes assolibles, propiciar que es diverteixin, canviar d'exercicis….
M'agradaria afegir un altre ingredient fonamental a la nostra història i que va totalment de la mà de la nostra “amiga” la motivació, i és el concepte d' Autoconfiança (Voler és poder?), “…és la percepció que un esportista té en relació a els seus propis recursos per fer front a una tasca i/o assolir un objectiu.…; per exemple: ens plantegem que aprenguin una determinada tècnica o guanyar un partit, estan motivats i volen aconseguir-ho; però fins a quin punt confien que ho poden aconseguir? . L'autoconfiança no és estar convençut a cegues, perquè sí, perquè ho mana el guió, o aparentar que un creu en si mateix.; sinó és un estat intern que implica un cert coneixement de la dificultat de l'objectiu, dels recursos disponibles per assolir-lo i, per tant, de les opcions raonables que un té d'assolir aquest objectiu.
L'autoconfiança s'enforteix quan l'esportista percep que és eficaç controlant les demandes dels entrenaments, competicions i altres situacions de la seva activitat esportiva.
Molts nens i adolescents, tant en l'àmbit esportiu com en altres camps, tenen una autoconfiança feble, se senten insegurs abans d'afrontar un repte, dubten respecte a les seves possibilitats de rendiment i no tenen clar si responen bé a allò que se n'esperava. . Estem davant d'edats en què, en general, la inseguretat sol predominar sobre l'autoconfiança, i això, en força casos, entorpeix l'avenç dels esportistes i posa en risc la seva continuïtat a l'esport. L'autoconfiança tampoc és la poció secreta per a l'èxit assegurat, però davant de situacions d'estrès esportiu pot ser un gran antídot, tampoc es tracta de sobreprotegir els nostres jugadors, cal permetre'ls que s'endureixin, sobreposant-se per ells mateixos davant les dificultats, però donant-los eines per empoderar-los i que aconsegueixin gestionar de manera òptima situacions d'estrès; si el jove esportista percep que disposa dels recursos eficaços per fer front a l'exercici o la competició…, la seva actuació serà més reeixida…; quan més gran sigui l'autoconfiança major serà la probabilitat que la motivació sigui alta i es mantingui.
Per tant, motivació i autoconfiança s'han de desenvolupar paral·lelament; per al desenvolupament de totes dues, cal establir objectius adequats per als nostres jugadors, malgrat que aquesta és una de les principals comeses del nostre entrenador, seria important que el compartís amb els pares perquè aquests coneguin què és el que s'espera dels seus jugadors. fills.
Els objectius a definir poden ser de dos tipus: objectius de resultat, que fan referència a allò que l'esportista aconsegueix i els objectius de realització, que es refereix a allò que l'esportista fa; exemple : guanyar un partit (objectiu de resultat), millorar la tècnica de tir (objectiu de realització). En qualsevol cas, els nostres objectius han de ser interessants, desafiadors, alhora que assolibles. La dificultat dels objectius s'ha d'adequar als esportistes i el nivell de dificultat ha de ser progressiu: quan s'assoleix un objectiu, se n'estableix un de més difícil i així successivament…
És important establir tempos per a la consecució dels objectius, i que els terminis siguin raonables en funció de les característiques de l'objectiu; si el termini és insuficient, l'objectiu no s'aconseguirà; i si és excessiu, l'esportista ho dilatarà en excés o s'avorrirà una vegada aconseguit, en tots dos casos, la seva motivació decaurà. Així mateix, és important que els nostres objectius siguin molt concrets, l‟esportista ha de tenir molt clar quin és l‟objectiu a assolir; per exemple dir-li a un jugador que ha de millorar, és una cosa molt general i inespecífica, però, plantejar-li com a objectiu millorar la tècnica de tir a cistella, i en particular el desplaçament del braç en llançar, explicant-li com ho hauria de fer, és una cosa concreta , i això afavorirà que el jove sàpiga exactament el que se n'espera.
També és molt important que us expliquem el perquè de cada objectiu plantejat, la seva necessitat i transcendència, els costos que comporta, conseqüències…..; a més, és recomanable que participin en la presa de decisions respecte als objectius, aportant la seva opinió, així acceptaran millor els costos, la seva motivació serà més gran i s'hi involucraran més.
“DIgues-ME I HO OBLIDO, ENSENYA'M I HO RECORD, INVOLUCREM I HO APRENDRE”
Nou enllaç, que ens mostra una escena de la pel·lícula “Coach Carter”, on l'entrenador es dirigeix al seu equip després d'haver perdut un partit de bàsquet ……
CONCLUSIONS
A tall de conclusió, recordarem que tant pares com entrenadors, tenim un paper fonamental en la continuïtat dels nostres fills/jugadors a la pràctica esportiva; des de la nostra posició com a pares, fomentar tant la implicació com el suport cap a l'esport que practiquen els nostres fills, és clau per a la persistència en aquest. Com a entrenadors, reforçar aspectes com l'esforç, el sacrifici, donant-li un pes important al rendiment i no només als resultats.
En definitiva, en molts casos, el fabulós viatge de l'activitat esportiva dels nostres joves sol comptar molt aviat amb un dipòsit de motivació ple, però cal seguir omplint aquest dipòsit a través d'estratègies que enforteixin la pròpia motivació, la percepció de control i l'autoconfiança. Entrenadors, pares, directius…han d'unir energies per assumir la responsabilitat d'actuar amb eficàcia perquè els nostres esportistes s'enganxin, gaudeixin, se sentin competents i es beneficiïn del pas per l'esport.
