Article publicat el 26 de febrer de 2022 

La jugadora colomenca es la protagonista d’una entrevista, al mitjà online Línia, el passat dijous, feta per Toni Delgado. 

Tant la Jana com la seva germana Marina, estaran properament en una entrevista conjunta a www.territoribc.com

Aquesta es la entrevista íntegra: 

Quan em veig la cicatriu del genoll, recordo com vaig patir, però de seguida me n’oblido. M’agrada que sigui així perquè si tingués present la lesió, mai hauria tornat a ser la de sempre”, reconeix Jana Serrano (Santa Coloma de Gramenet, 2003), jugadora del CB Roser.

Serrano va estar un any i tres mesos allunyada de les pistes. Una eternitat en què va passar per mil sensacions diferents. Hi havia moments en què se sentia amb forces per continuar i d’altres que hauria deixat el bàsquet. Veure les seves companyes competir era “una arma de doble fil”: la motivava per continuar treballant i, alhora, la feria no poder jugar. Quan, l’11 de gener de 2020, va tornar a jugar, tenia molta por de fer-se mal. No volia tornar enrere. Ara només pensa a créixer i millorar. Impressiona la força del seu discurs i l’aplom amb què parla. “Haver patit tant m’ha fet relativitzar les coses. Abans m’enfonsava quan tenia un mal partit. Ara em concentro en el següent”, reflexiona aquesta jugadora formada al Gramenet Bàsquet Club, que “no té res a veure amb el Draft Gramenet.

Jana , amb la samarreta del seu actual equip / Fotografia: Joana Navarro

Una decisió molt dura 

A Serrano li canvia la veu quan li pregunto pel seu adeu al Bàsquet Femení Sant Adrià, on va estar sis anys. Encara s’emociona perquè es va acabar “tot molt de cop”. “Creia que era el moment de tancar una etapa, però va ser una decisió molt dura perquè és un club que m’ho ha donat tot i on he crescut una barbaritat”, agraeix. Allà va conèixer al “millor entrenador” que ha tingut mai: Jordi Vizcaíno. “A vegades em corregia coses i no entenia per què. Pensava que tenia una fixació amb mi, però, amb el temps, vaig descobrir que el Jordi cuida al màxim els detalls i que et porta al límit perquè descobreixis el teu potencial”, reconeix.

"Quan em veig la cicatriu del genoll, recordo com vaig patir, però de seguida me n’oblido. M’agrada que sigui així perquè si tingués present la lesió, mai hauria tornat a ser la de sempre"

Se sent molt afortunada de compartir vestuari amb unes companyes “tan divertides i generoses”. Malgrat que el grup té química dins i fora de la pista, i un joc atractiu, ha patit cinc ensopegades. “Fa ràbia perquè teníem equip per arribar molt més lluny, però ara només podem continuar lluitant”, exposa. 

L’equip es va quedar sense opcions matemàtiques de disputar la Final a Quatre de Copa Catalunya després de la victòria del CB Igualada contra el CB La Salle Reus (51-67) de diumenge passat. L’entrevistada té molt present que fa unes setmanes van guanyar per 41 punts al conjunt igualadí, contra el que van perdre a la primera volta. La derrota que “no ens esperàvem” va ser contra el TGN Bàsquet Club, un rival al qual van superar per 62-41 el passat dia 13. 

Quan t’equivoques, estàs lesionada o passes per un moment dur, és quan realment creixes i evoluciones. Aplico cada dia la lliçó de vida que m’ha regalat la lesió”, tanca, orgullosa, Navarro.

Comentaris
* El correu electrònic no es publicarà al lloc web.