Projecte BattleQuizz: Sènior femení (Sessió 2)

Publicat 17 d'agost de 2020. 10.15 hores. -Webmaster-.


Segon "round" per les jugadores sènior Anabel Bello, jugadora de Bàsquet Neus de Segona Catalana, Elena Cuadrado, jugadora de B. Draft Gramenet, de Copa Catalunya, Marta Arbizu, jugadora del Basquet Maresme Boet Mataró, de Lliga Femenina 2 i Leila Lozano, jugadora de l’AE Sant Andreu de Natzaret, de Primera Catalana.


Quins serien el teu millor i pitjor moment / experiència com a jugadora que has viscut?




Bons moments tinc molts, però destacaria sens dubte dos. El primer, la final a júnior interterritorial contra el Femení Sant Adrià, per aquell temps era el meu exequip, i jugava contra les que havien estat les meves companyes dos anys abans. Tenia motivació de sobres, i mes sabent que elles eren les clares favorites, de fet vam ser tot el partit per darrere i vam arribar a l'últim quart perdent de 9. A falta de 3 minuts li vam donar la volta a el marcador i vam acabar guanyant de 5.


El segon millor moment, la meva tornada al Neus. Portava dos anys sense jugar i gairebé a última hora em va escriure Marta Cuartero perquè tenia intenció de muntar un sènior femení. A el principi dubto una mica perquè fitxava una mica a cegues, i a més portava un temps parada, però sens dubte és de les millors decisions que he pres.


El meu pitjor moment sense dubte és la meva lesió de genoll. la force massa i m'ha acabat passant factura, de fet encara arrossego alguna cosa. El cas és que per a la final de junior interterritorial arribava bastant tocada, i havia de parar i no forçar-la, el que suposava el perdrem jugar aquesta final, o forçar i reposar a l'estiu ja que era l'últim partit de la temporada. Òbviament decidir jugar, i pot ser que jugués 35 dels 40 minuts. Passada l'estiu bé, però a la qual vaig intentar començar la pretemporada el meu genoll no responia com devia, no podia pujar escales, amb prou feines podia caminar bé, i per descomptat no podia ni córrer ni saltar. El metge en aquell moment em feia dues opcions, operar o deixar l'esport. No volia operar-me, però molt menys volia deixar el bàsquet. A la fin vam decidir provar si amb una mica de rehabilitació es podia fer alguna cosa ... Vaig estar anant a rehabilitació 1 hora cada dia durant dos mesos. Al desembre probe a entrenar pel meu compte per veure si podia seguir jugant o no ... Al gener ja estava en dinàmica amb la resta de l'equip. A dia d'avui, de tant en tant he d'anar a que em facin alguna sessió perquè m'aguanti.




La meva millor experiència com a jugadora va ser guanyar Campionats de Catalunya de cadet Interterritorial amb Basquet Draft Gramenet, a més de ser un partit de somni, ajustat fins al final contra el Joventut de Badalona, també em recorda al fet que va ser una de les temporades que més gaudi de l' bàsquet i de l'equip amb el qual jugava. També aconseguir passar fases de preferent en junior A amb el Joventut de Badalona va ser una experiència que portava esperant 3 anys sense èxit.


El meu pitjor moment com a jugadora va ser just quan vaig tornar al Draft Gramenet després d'un any al Joventut de Badalona per jugar a Copa Catalunya i va ser una temporada que des de setembre vaig començar amb molèsties a l'espatlla i que a la fi al maig vaig haver de operar-me per poder seguir jugant a aquest esport. Va ser una recuperació dura de 6 mesos en els quals sempre tens dubtes de si tornaràs igual o si potser tot s'ha acabat amb aquesta lesió, per sort em va servir per trobar a faltar a el bàsquet i tornar amb molta il·lusió que havia perdut aquest any.


Fotografia: www.territoribc.com


Com a millor moment crec que no tinc cap definit, ja que de cada temporada es pot treure alguna cosa bona, positiu i bonic. No obstant això em quedo amb totes les victòries i especialment amb la temporada tan dura de l'2018 on vam jugar la Final A4 de Catalunya, després d'ascendir a la Primera Catalana amb el Sant Andreu de Natzaret. Va ser molt emotiu pel cúmul d'esforç i treball que portàvem a l'esquena durant tota la competició. Mai m'havia sentit tan orgullosa d'un equip.


Com pitjor moment, sens dubte, va ser la lesió que vaig patir el 2013: trencament de lligament creuat anterior. No obstant això, em considero una persona que sap treure el costat positiu de les coses i afrontar-les com vénen. Van haver molts moments dolents on vaig pensar que no podria tornar. Però el treball diari i el suport incondicional de la meva família i els meus amics, van fer possible que em recuperés a el 100% i en 9 mesos fes la meva primera roda d'escalfament.




Bons moments hi ha molts la veritat, però em quedo amb l'etapa de junior sense cap dubte. El moment de la celebració després de quedar subcampiones d'Espanya amb Sarrià o la sensació de guanyar un europeu, aquests moments no em van a oblidar mai.


I el pitjor moment o millor dit l'any més dur per a mi va ser fa 2 anys a Cerdanyola. Jo tenia moltes ganes de tornar a jugar a Lliga Femenina 2 i finalment vam sortir comprant plaça però l'equip ja estava fet per competir en Copa Catalunya i no guanyar cap partit es va fer un any molt llarg i dur.



fondo1.jpg

© 2007-2020. Versió 9. Webmaster David Parra - tbc@territoribc.com

  • Facebook icono social
  • Twitter
  • Instagram
  • Icono social Flickr
  • YouTube
  • Icono social Vimeo