Llocs ACB per al record : Sabor a Licor

Publicat 10 de novembre de 2019. 10.17 hores -Webmaster-.

Article publicat a la pàgina web www.theflagrants.com, on es tracta la l'origen i final de la època ACB a Santa Coloma de Gramenet.

Durant la dècada dels 80 parlar de Licor 43 no era referir-se només a la copa que podia ficar-se algú durant una nit de gresca. Va ser el nom amb el qual es va conèixer a un equip que durant anys va col·locar a Santa Coloma al mapa de l'ACB. No obstant això el seu origen cal situar-lo molt més enrere i data d'un altre equip amb solera, el Cotonifici de Badalona.


Badalona?. Però no havíem quedat que el serial tractaria de localitats amb passat remot a l'ACB? A què ve parlar d'un equip les arrels són a la terra del històric Joventut? Si bé el germen està en el originalment anomenat Cercle Catòlic de Badalona, ​​tota la trajectòria a l'ACB de què acabaria sent el Licor 43 es va produir quan va arribar la desvinculació amb l'entitat mare i la seu va passar a Santa Coloma així que podem donar-lo per bo. En aquest capítol recordarem l'estada per l'ACB del equip de Santa Coloma sense oblidar la important història del Cercle Catòlic (o Cotonifici en els seus anys daurats) que està plena de noms molt importants en el bàsquet espanyol.


Naixement i creixement de Cotonifici


Ens remuntem a el segle XIX, quan el bàsquet encara no era a la imaginació del Dr. James Naismith. El 1879 es fundava el Círcol Catòlic de Badalona, ​​una entitat de caràcter religiós però enfocada a una visió cultural, esportiva i de lleure. Prolífica va ser la seva activitat divulgativa, literària i teatral fins a l'inici de la Guerra Civil. Acabada la tràgica contesa bèl·lica i després del trasllat a una nova seu a causa de que l'original va quedar destruïda a l'inici de la Guerra Civil va reprendre la seva activitat que inclouria el foment del esport. El 1941 va crear una secció de bàsquet que no va trigar a fer-se lloc sòlid en la segona divisió del bàsquet nacional, lloc que va ocupar durant molts anys després de la creació en 1957 de la Lliga Nacional. Sense embargar el 1970 va arribar un trist descens que el va portar a Tercera divisió, a les catacumbes del bàsquet espanyol. El que era un desastre va acabar convertint-se en el començament de la ruta que portaria a el Círcol Catòlic als seus anys d'esplendor. Després de dues temporades a Tercera va aconseguir l'ascens a Segona on la seva estada seria molt breu. En un sol any, el 1973, va aconseguir l'ascens per primera vegada a la màxima categoria del bàsquet espanyol. Círcol Catòlic aconseguia una cota impensable pocs anys abans però no va trigar a agafar-li l'aire a la Primera Divisió. Era un integrant habitual de la part mitjana de la taula, sense passar excessives dificultats per mantenir la categoria. Un èxit apreciable per a un equip que es nodria en bona part de la seva pedrera.


1983, l'any que va suposar un canvi radical en el bàsquet espanyol, també va suposar un punt d'inflexió per a l'equip català. Cotonifici va deixar el patrocini de el club i Círcol Catòlic va decidir desvincular-se del bàsquet. Tornaria una temporada més tard però per centrar-se en l'esport de base i no professional. A la secció de bàsquet només se li va presentar una possibilitat per continuar amb vida. Va traslladar la seu a Santa Coloma i es va fusionar amb el modest equip local, el Bàsquet Club Santa Coloma. Licor 43, que ja va patrocinar a un equip de Cartagena a la fi dels anys 60, va arribar com a patrocinador per fer viable el nou projecte. Jugadors com Freixanet, Pou, Costa o Joan Pera van continuar al club en la seva nova marxa però no tots van romandre al vaixell.


Fotografia: Twitter

L'arribada del Cotonifici, una empresa tèxtil, com a patrocinador del equip en 1976 va marcar l'inici del època daurada en el conjunt de Badalona. Amb aquesta denominació el Círcol Catòlic aconseguiria els seus majors cotes. El patrocini li va donar una important estabilitat però la base seguia estant en un important tasca de pedrera, cosa que sembla norma a Badalona. Aquesta circumstància també es traslladava a la banqueta ja que el tècnic també era un jove quallat en la direcció les categories inferiors de Cotonifici. Un ex-jugador madrileny d'Estudiants i Barça que donaria els seus primers passos d'una llarga i llorejada carrera com a entrenador. Es tractava del mític Aíto García Reneses. Es va encarregar de la renovació de la plantilla donant pas als joves valors del planter. Arribaven des de baix dels Quim Costa, Hèctor Perotas, els rocosos i batalladors Agustí Costa o Javier Mendiburu, Adolfo Sada (efectivament, el pare de Víctor Sada), ... Productes d'una inesgotable pedrera dirigida, entre d'altres, per Manel Comas que també donava els seus primers passos a la banqueta en les categories inferiors del segon equip de Badalona. La joventut i el desvergonyiment de la plantilla facilitar la implantació del innovador i revolucionari ideari esportiu d'Aíto. La defensa intensa i el contraatac es van convertir en l'arma predilecta de Cotonifici. Començaria a guanyar fama la màxima de "fes vint faltes i et xiularan vint. Fes 200 faltes i et seguiran pitant vint. ". No dubtaven a repartir estopa defensivament si era necessari. El desgast de la feina en defensa i els nombrosos contraatacs es compensaven amb una extensa utilització dels jugadors de banqueta, cosa gens freqüent en un bàsquet en el qual tots o gairebé tots els integrants del quintet inicial jugaven els 40 minuts.


Les aportacions novetats d'Aíto van aconseguir que l'equip badaloní fora creixent. El 1978 va saltar a la primera plana i no només per aconseguir la quarta plaça, el major fita històrica de el club fins al moment. Es va convertir en jutge de la Lliga d'aquell any després de derrotar a falta de dues jornades a el Reial Madrid per 101-97 en la seva petita pista de Sant Josep. Aquell resultat va deixar la Lliga en safata al Joventut, liderat per Slavnic, que aconseguia el títol contra tot pronòstic.


Com a curiositat, Carmelo Cabrera continua explicant a tothom que vulgui escoltar-que un dels àrbitres d'aquell partit, Vidal, va acceptar un suborn i el partit estava arreglat, fins i tot ficant enmig a Raimundo Saporta, mandamàs del bàsquet blanc, per estalviar-se les primeres ja que el Reial Madrid tenia assegurada la plaça a la Copa d'Europa del any següent com actual campió. Si més no la història és rocambolesca.

Aventures per Europa


Aquella quarta plaça li va donar dret a Cotonifici a participar a la Copa Korac de la temporada 1978-79. Es va presentar per les pistes europees amb un equip pràcticament sub-23, ple de joves i completat per l'ala-pivot nord-americà Jack Schrader, una institució al club a què va donar grans tardes amb la seva portentosa canell i facilitat per anotar. Entre tants joves va ficar el cap un xaval de 16 anys anomenat Andrés Jiménez, un dels noms més importants del bàsquet espanyol en les dècades dels 80 i 90. Aíto mai es va tallar a l'hora de donar pas als joves amb talent. Cotonifici va aixafar al Challans francès a la ronda prèvia abans de disputar la fase de grups contra Standard Lieja, Olimpia Ljubljiana i l'Hapoel Gvat-Yagur israelià. Cotonifici va haver de fer-se fort a casa per mantenir-se en la baralla a causa de les dificultats que travessava sempre que jugava en pista contrària a Europa.


La petita pista de Sant Josep va obrar la gesta, mantenint-se imbatut a casa. L'única victòria a domicili, en terres hebrees, en l'última jornada li va donar el primer lloc de grup D que adjudicava l'única plaça en joc per a semifinals. El Arrigoni Rieti era l'únic escull que el separava d'una històrica final. Sant Josep va tornar a fer màgia en el partit d'anada. L'impressionant partit dins de la zona de Schrader i Mendiburu i la batalla ferotge i els punts dels Costa, Ametller o Costa en les posicions exteriors van fer somiar amb una nova gesta després del 108-95 que donava 13 punts de renda per a la tornada. No obstant això les pistes italianes eren una trampa mortal a la fi dels 70, més encara per a un novell en competicions europees. Cotonifici va ser destrossat sense pietat per la parella de pivots nord-americans formada per Meeley i Sojourner, que es van prendre la revenja de el partit a Badalona, ​​i la classe magistral de direcció oferta per Brunamonti que es va menjar amb patates al Quim Costa. Inapel·lable 87-63 que va esfumar el somni continental de Cotonifici encara Rieti també es va quedar a un pas de la glòria després de caure a la final amb el Partizan de Kikanovic i Dalipagic, encara que aquest últim es va perdre tota la temporada per trobar-se complint el servei militar.


Fotografia: JM. Arolas

Les incursions en competicions europees no van acabar en aquest il·lusionant i exitosa estrena. Era un habitual en les primeres posicions de lliga, on alternava la quarta i la cinquena plaça, de manera que any rere any tornava a la Copa Korac. La seva pista es convertia en un martiri per a tothom, inclosos Reial Madrid, Barça o el veí Joventut. La seva major fita en la competició domèstica va arribar en la temporada 1981-82 on va acabar en tercera posició, discutint durant mesos la primacia als grans futbolers que van caure en les seves visites a Sant Josep encara que tots dos es van jugar el títol en l'última jornada al Palau Blaugrana que va caure de la banda madridista. Amb un Quim Costa ja madur en la direcció, un Andrés Jiménez consagrat en el lloc de 4 i com un dels millors jugadors interiors del bàsquet espanyol i Brian Jackson, de què ja vam parlar en el primer capítol i que va arribar per substituir Schrader i lluir la seva nina a Badalona, ​​Cotonifici era un rival a tenir en compte. Un equip amb gran capacitat de regeneració gràcies al seu bon treball en categories inferiors, de les que va arribar a formar part un tal Jose María Sanz. El seu nom no ens diu res encara que sí amb el qual va ser conegut en el món de la música: Loquillo, sobrenom que li va posar Epi en la seva etapa juvenil a les pistes.


L'equip júnior, amb Andrés Jiménez a les seves files i Manel Comas a la banqueta, es va proclamar campió d'Espanya en 1981. El planter estava a l'altura de les millors. No obstant això en la Copa Korac no aconseguiria repetir aquelles històriques semifinals de 1979. En la temporada 1979-80, reforçat l'equip a Europa per un segon estranger (el pivot Ed Scott), va trobar un obstacle insalvable en el Cibona pre-Drazen Petrovic ( encara que comptava amb el seu germà Aleksander i altres peces clau com Nakic o Knego) que el va derrotar en les dues trobades i que es proclamaria subcampiona després de caure en la final davant Arrigoni Rieti. La següent campanya va haver d'afrontar les importants baixes de Mendiburu i Ametller, que van marxar a Granollers i Manresa respectivament, recorrent a jugadors joves com Toni Tramullas o Jordi Freixanet i el fitxatge de l'veterà Estrada per cobrir el joc a la zona. Un desastrós partit a Bèlgica deixava al Cotonifici fora de combat a les primeres de canvi davant el modest Anderlecht encara que a Badalona sempre recordaran aquesta campanya pel primer títol europeu que aconseguiria el Joventut, precisament a la Copa Korac de 1981, davant el Carrera Venezia de Gracis, Spencer Haywood i Dalipagić. En la temporada 1981-82, la de la seva millor classificació històrica a la Lliga, va tornar a provar fortuna a la Copa Korac.


A punt va estar de caure de nou en la ronda prèvia davant un modest rival però va aconseguir remuntar in extremis a la seva pista els 22 punts de desavantatge que portava d'Holanda. Va caure en un grup molt dur amb Llemotges, Carrera Venezia i Spartak Leningrad però en el qual es va batre amb molta dignitat i mostrant-imbatible en el seu feu. Només el Llemotges va aconseguir apartar-lo de la son de repetir les semifinals de 1979 al derrotar-lo en terres gales en el duel decisiu. La demolidora parella nord-americana formada pel formidable Ed Murphy i Irv Kiffin van fer inútil el gran partit de Brian Jackson. El Llemotges acabaria proclamant-se campió derrotant a la final disputada a Pàdova a l'Sibenka en què despuntava un xaval amb una projecció sense límit. El seu nom? Drazen Petrovic.


El trasllat a Santa Coloma

1983, l'any que va suposar un canvi radical en el bàsquet espanyol, també va suposar un punt d'inflexió per a l'equip català. Cotonifici va deixar el patrocini de el club i Círcol Catòlic va decidir desvincular-se del bàsquet. Tornaria una temporada més tard però per centrar-se en l'esport de base i no professional. A la secció de bàsquet només se li va presentar una possibilitat per continuar amb vida. Va traslladar la seu a Santa Coloma i es va fusionar amb el modest equip local, el Bàsquet Club Santa Coloma. Licor 43, que ja va patrocinar a un equip de Cartagena a la fi dels anys 60, va arribar com a patrocinador per fer viable el nou projecte. Jugadors com Freixanet, Pou, Costa o Joan Pera van continuar al club en la seva nova marxa però no tots van romandre al vaixell.


Homes clau com Andrés Jiménez o el tècnic, Aíto, van romandre a Badalona enrolats al Joventut. Manel Comas pujava de les categories inferiors per fer-se càrrec de la banqueta, alhora que l'equip es reforçava amb el retorn de Quim Costa després d'una temporada al Barça i els fitxatges dels americans Mike Phillips, un pivot magnífic que havia donat un gran rendiment en l'equip blaugrana, i Dan Ruland, pivot que va oferir un rendiment irregular.


La primera fase a la nounada ACB va resultar frustrant, amb més disgustos que alegries. Va acabar sisè el grup parell i va haver de buscar la plaça en els playoffs a l'A-2 que reunia els vuit pitjors equips de la primera fase. Li va ser molt millor en la segona. Va liderar el grup A-2 sense oposició, sumant una sola derrota en els 14 partits, a La Laguna davant CB Canàries, i es va classificar per als playoffs pel títol. A vuitens de final es va enfrontar a Baskonia amb el factor camp en contra. Va sorprendre a l'equip vitorià en el tercer i decisiu partit i va avançar a quarts de final on l'esperava el totpoderós Reial Madrid. Es va sobreposar al repàs que li va donar l'equip blanc a Santa Coloma i va forçar la tercera trobada després de vèncer per 82-91 a la pista madridista. No va donar opció a l'equip de Lolo Sainz en el duel decisiu, que va vèncer per 83-60 però Licor 43 va aconseguir esmenar la temporada amb el vuitè lloc i la classificació per a la següent Copa Korac.


Per a la temporada 1984-85, Licor 43 va substituir a Ruland per Craig Dykema, un aler amb un canell molt fiable i bon percentatge des de la línia de tres que va funcionar molt bé a Santa Coloma, a l'igual que en tota la seva trajectòria a l'ACB. La primera fase va ser molt millor que en l'anterior campanya. Malgrat començar molt malament, perdent els tres primers partits davant modestos com Caixa de Ronda o Collado Villalba, va reaccionar després de vèncer a casa contundentment al Barça (101-83). Ja només concediria tres derrotes més fins al final de la primera fase, acabant tercer de el grup imparell que li permetria disputar la A-1 a la segona fase. No va ser menys brillant per a l'equip de Santa Coloma. Tornaria a derrotar a la segona fase al Barça a Santa Coloma, infligint una humiliació històrica (111-75). La dolorosa derrota li costaria el lloc a Antoni Serra, tècnic culer, enfrontat des de feia temps amb la plantilla.


Va acabar quart el grup A-1 i passar directament als quarts de final en els playoffs, on va derrotar en dos partits a el CAI Saragossa. El Reial Madrid l'esperava en semifinals, el límit històric de Licor 43 a l'ACB. Tampoc li donaria opció en aquesta ocasió l'equip madridista que li va barrar el pas derrotant en els dos partits disputats. A la Copa Korac, superades les prèvies davant Team Glasgow i Antibes, va topar de cara amb dos murs insalvables en la fase de grups. El Cantú de Marzoratti i Riva i Estrella Roja, que va ser qui va passar a semifinals, van ser molt superiors a Licor 43. Aquí van acabar les seves aventures a Europa però el que no imaginava és que la seva trajectòria en l'elit del bàsquet espanyol estava a prop d'acabar.


La temporada 1985-86 va resultar desastrosa. Manel Comas deixava el club per entrenar el CAI Saragossa. La marxa de Mike Phillips i Dykema va fer molt de mal. A el club li va costar trobar un estranger que oferís el rendiment desitjat. En una època on era clau encertar amb la parella d'estrangers a causa de que marcaven les diferències resultava un llast molt pesat una mala elecció. El dur i rocós Pou no tenia un acompanyant de qualitat dins de la zona.


Malgrat que en la primera fase no va coincidir ni amb Reial Madrid ni Barça, Licor 43 no va ser capaç d'entrar entre els quatre primers de grup, superat per equips més modestos com l'Espanyol (on jugava aquesta temporada l'enyorat Mike Phillips) i Breogán. La segona fase va ser encara pitjor, no va remuntar el vol en cap moment i va acabar finalment el grup A-2, el que el condemnava a disputar els playoffs per la permanència. Un dur i disputat partit a la caldejada pista del Màgia d'Osca va ser l'últim que va disputar Licor 43 a l'ACB. El 82-79 que certificava el seu descens significava el final de camí. En tot just un any s'esborrava d'un cop de ploma una llarga trajectòria alternant-se amb els grans.


Ja sense el patrocini de Licor 43, el Bàsquet Club Santa Coloma va vagar durant anys per la Primera B. Una època de disgustos en la qual l'únic bagatge va ser servir de trampolí a jugadors joves com Cargol o Xavi Fernández. Després d'anys d'intents erms d'ascens, amb el seu cimal en la temporada 1987-88 on Pamesa València li va prendre l'ascens en l'eliminatòria decisiva, el club va entrar en una decadència més profunda que el va enfonsar en les divisions regionals catalanes, situació en la qual es troba actualment. L'elit a Santa Coloma queda per al futbol sala, on Marfil Santa Coloma s'erigeix en la principal bandera de l'esport de la localitat barcelonina.



© 2007-2020. Versió 9. Webmaster David Parra - tbc@territoribc.com

  • Facebook icono social
  • Twitter
  • Instagram
  • Icono social Flickr
  • YouTube
  • Icono social Vimeo