Segons de possessió. Una segona etapa de grans responsabilitats (CD Blackester / AE GramaJove)
Article publicat el 11 d'octubre de 2022
Al tornar del servei militar be, seria abans d’acabar, ja que per sort, tenia llargs permisos per estar a casa, vaig rebre la oferta de tornar a entrenar, un cadet (com no!), a un club poc conegut, nascut dels col·legis Joan XXII (actual CEIP Pallaresa) i del CP Numància (actual IES Numància) i que va tenir un pobre recorregut, com per desgràcia altres clubs a la història del basquetbol colomenc.
Aquest club es deia CD Blackester, un nom curiós que es devia al seu escut, amb la rosa dels vents, i d’aquí el seu color (Black, negre en anglès) i ester, d’estrella, i uns colors de joc, samarreta groga i pantaló negre, que feien homenatge als anys de glòria del CB Numància.
Doncs va ser un mes de març quan aquest cadet, immers a la categoria escolar havia de jugar una eliminatòria d’anada i tornada, amb un equip badaloní, del que no recordo el nom, la mateixa setmana que els vaig agafar per entrenar, dissabte i diumenge es jugava. A priori, érem l’equip en pitjor dinàmica però vam aconseguir guanyar els dos partits i passar a la següent ronda.
Aquella mitja temporada i la següent, on vaig seguir amb el mateix equip, ja a junior, la vaig combinar amb la meva darrera temporada com jugador al basquetbol federatiu, amb el sots 23 de l’entitat, fet que ja li seguiria algunes temporades al basquetbol de lleure. Al club va començar a haver mal ambient amb els pares que gestionaven el club per part d’uns entrenadors amb moltes ganes, no només el basquetbol, esport principal, sino també algun equip de voleibol i això va derivar al final de la temporada 1992-1993 en una escissió en el club, ja que els entrenadors vam marxar al no arribar a un acord amb els pares directius, i aquests van decidir donar de baixa el CD Blackester.
Part dels jugadors tant, de basquetbol com de voleibol, que es van quedar sense equip, ens van demanar ajuda i de sobte, els entrenadors ens vam reunir al bar “Jairo”, formant un nou club, al que s’anomenaria AE GramaJove, en honor a l’esperit dels seu fundadors, que no passavem dels 22 anys. Com no, a mi em va tocar gestionar el basquetbol.
El primer any va ser molt dur, sense gaires hores de pistes, entrenaria un cadet masculí, i obtenint horaris de pista “de manera extraoficial” a l’Institut Puig Castellar, gràcies a acords personals. Aquell any, l’equip cadet, participant a una Lliga Escolar que encara havien equips per fer una bona competició, va ser altament resolutiu i pocs partits es van perdre (recordo un a Canyadó, per la mínima), i va ser realment satisfactori entrenar aquell equip.
Un moment de la temporada al Nou Oliveres / Fotografia: AE GramaJove
Al final de temporada, dins de la planificació esportiva, es va crear un torneig que es va anomenar “Ciutat de Santa Coloma”, amb la presència dels 5 equips cadets escolars colomencs (UE Gaudí, CP Salvatella, CP Manent Rambla, CP Mercè Rodoreda i evidentment AE GramaJove). L’objectiu real era tenir a tots els jugadors colomencs controlats en una mateixa competició, que per cert vam perdre la final davant de l’UE Gaudí, que seria l´únic partit que ens guanyaria en dues temporades, jugada al Poliesportiu Nou, i que segur seria el Karma el que faria justícia, però tres jugadors van incorporar-se per la següent temporada.
"No tinc paraules d’agraïment suficients per aquell grup humà, que em van ensenyar la meva gran màxima com entrenador, i es que els grups humans sempre aconsegueixen resultats, sense ells, no deixen de ser conjunts de gent que no afronten amb garanties de manera col·lectiva un problema"
La segona temporada, el club va fer un salt exponencial, ja que, el basquetbol seguia essent l’esport principal (ja érem quatre equips), i el voleibol creixia i s’unia el futbol sala, ja que l’entitat havia signar un conveni amb l'Ajuntament per gestionar les pistes “Nou Oliveres”, nom que li vaig donar jo i que després es quedaria oficialment, juntament amb una altra entitat, EICE. Personalment seguiria entrenant el cadet, ja en el seu segon any, i si va ser un luxe entrenar el primer any, el segon ja va ser espectacular. Vaig aprendre molt, especial a nivell tàctic, ja que els jugadors ho demanaven i vaig haver de formar-me molt i en aquella època no era fàcil (no existia Internet, no us ho creieu veritat?, doncs es cert). La temporada a nivell de resultats va ser bonissima, però vaig aprendre que creia en els cicles, i que un entrenador ha de ser responsable amb els cicles, especialment entrenant categories de formació, i malgrat ser el “mandamàs” del club, vaig decidir no seguir entrenant a aquell magnífic equip, ja que considerava no era beneficiós per cap de les dues parts.
La tercera temporada va ser el final de l’AE GramaJove, però això ja ho deixem per després i no ho oblidarem perquè te molta relació amb la història. La meva intenció era entrenar el sots 21 i així vaig començar però de sobte ens van aparèixer dos sèniors i realment tots els factors: esportius, estructurals i econòmics, ens quadràvem però quedava un punt important: no tenien entrenadors, així que em vaig posar mans a l’obra. Vaig trobar un per el sènior “B” però no per el sènior “A”, així que vaig decidir assumir el repte, el repte d’entrenar per primer cop un equip sènior, amb 24 anyets, i a sobre, tots menys un dels jugadors (un Gonzalo Fernández amb 17 anys) eren 4 o 5 anys majors que jo.
No tinc paraules d’agraïment suficients per aquell grup humà, que em van ensenyar la meva gran màxima com entrenador, i es que els grups humans sempre aconsegueixen resultats, sense ells, no deixen de ser conjunts de gent que no afronten amb garanties de manera col·lectiva un problema. No puc oblidar com em van ajudar en el errors de principat i les mancances obvies per entrenar un equip sènior, i sempre em van respectar com “l’entrenador de l’equip”. Al final un Basket-average de 2 punts no ens va permetre jugar les fases d’ascens a la Segona Catalana, que hagués estat un colofó extraordinari per la temporada. Una experiència que la recordo amb un somriure a la cara.
I allò va tenir un final que no volíem però que va ser necessari. Les relacions amb l’EICE, que treballava el multiesport, es van degradar fins un límit increïble. L’EICE veia com els nanos preferien la competició de basquetbol, voleibol o futbol sala i no només entrenar tots els esports i no va poder pair-ho i va generar durant les dues darreres temporades tota la tensió possible, tant al dia a dia a les instal·lacions com a l’Institut Municipal d’Esports. I això va crear un desgast enorme en la jove junta directiva d’un club que va créixer molt en tres anys. Jjunt la responsabilitat adquirida com club, va fer que els responsables començaren a caure, en forma de dimisions, fins quedar 2 persones, i això no va portar a altre lloc que “tancar la paradeta”. Vull recordar-ho com una etapa amb gran gent però que pot ser no era el moment de fer tot el que sommiavem.
Vaig prendre la situació de acomodar les diferents seccions de la següent manera: el futbol sala es quedaria al barri, el voleibol es fusionaria amb un club de Barcelona, i el basquetbol, el meu basquetbol, va agafar un altre camí.
Aquest camí seria una fusió amb una altra entitat de Santa Coloma, el CE Beeth-Fons. Unes dures negociacions de cara a la següent temporada, on el meu únic objectiu personal era oferir una sortida als integrants de la secció de basquetbol de l’AE GramaJove, que ho vulguessin, i que després de missatges de “pressing” mitjançant la premsa per part del responsable màxim del club del Barri del Fondo, es va arribar a un acord.
Aquest acord, que consistia que tots els equips d’AE GramaJove menys el vinculat amb el Col·legi Luis Millet (Infantil masculí) s’integrarien a la estructura del CE Beeth-Fons i la meva persona, a part d’entrenar un sots 21 masculí, formaria part de l’equip de tres persones de la “Comissió Esportiva”, que decidirien a parts iguals la política esportiva del club, a més de que es canviaria el nom del club per un nom format per les dues entitats.
Començada la temporada, a l’octubre, res d’allò promès va succeir i fidel als meus principis no vaig voler ser partícip de les promeses incomplertes. Una decepció sí, però amb molta tranquil·litat interior d’haver pogut donar continuïtat als màxims equips de l’AE GrameJove i per no posar per davant els “anti-principis” de tot val i sí els dels que jo crec que haurien de regir el basquetbol. I això, 35 anys ho vaig seguir mantenint.
David Parra
