Sí al bàsquet? Per què escollir aquest esport per als nens?
Article publicat el 15 de juny de 2022
Article publicat per l'entrenador Alberto Monte a la pàgina web Sportball a l'abril de 2019.
Quan una mare o un pare ha de decidir sobre inscriure o no en un esport el seu fill, per què hauria de triar el bàsquet?
Bàsquet són valors com la companyonia i el treball en equip per obtenir el millor resultat. També humilitat, ser molt bo en alguna disciplina, i ser conscient que no ho ets a les altres, que necessites dels teus companys per obtenir el millor resultat possible.
També inclou mentalitat, millorar cada dia més, a Bàsquet necessites totes les qualitats per assolir l'èxit, les pròpies i de la resta. Puntuar en tot és essencial, no només anotar, cal sumar, defensa, rebot, control, passi, dribbling , velocitat, salt… n'hi ha tantes.
Hooliganisme a bàsquet?
Una altra de les qualitats excepcionals del bàsquet ha estat la capacitat de resistir una xacra com l'hooliganisme. Fomentar el respecte com a valor essencial. Respecte els àrbitres i el rival, el company i l'entrenador, sempre en les dues direccions.
Fotografia: unsplash
Un àrbitre era respectat, amb els seus encerts i els seus errors, igual que els tenia un jugador, es respectava en tot cas la persona, des del primer al darrer. Recordem institucions com Dick Bavetta o Miguelo Betancor, a Bozidar Maljkovic o Aito García Reneses, a Epi o Fernando Martín, a Jordan o Magic.
Al bàsquet s'admetien les faltes, s'aixecava la mà quan algú en feia una i era xiulada per l'àrbitre. Hi havia contactes, però poques vegades baralles, hi havia discussions, però no problemes, era un esport noble, de jugadors nobles, d'entrenadors nobles.
I per què en passat?
Perquè alguna cosa sí que ha canviat. S'han perdut pel camí alguns valors i s'han heretat vicis que ja no admeten com a universal els abans relatats.
Guanyar sempre va ser l'objectiu, ara ho és a qualsevol preu.
L'individualisme, imperant en tots els àmbits de la societat, xocava amb la mentalitat col·lectiva del bàsquet. Però cada cop menys. Per a alguns, pares, entrenadors, directius, no només guanyar importa, també obtenir quota de mèrit. Menyspreant si cal la resta dels actors implicats. Ser màxim anotador és la meta, guanyar la lliga, el MVP, el camí per assolir-ho no importa.
Guanyar a qualsevol preu també és meta dentrenadors i cos tècnic dels equips. Primen resultats esportius sobre resultats educatius. En alguns casos no hi ha valors per aportar, més enllà del guanyar per guanyar. Un mal comportament a pista no es castiga si ets qui fica la cistella?.
LeBron James, Russell Westbrook , Steph Curry, James Harden són els ídols a seguir, però, és sa que una nena o nen de 8 anys, 10, o 12 anys hagi de llançar 30 vegades en un partit? I la resta? És “treball en equip” treure de banda i passar-li la bola? Trista situació, però molt més si l'entrenador ho fomenta i aplaudeix.
I per últim, la part més greu, el respecte. És necessari per triomfar faltar el respecte a tots els nivells? Es menysprea el rival, intentant ridiculitzar-lo quan fiques una cistella. Es menysprea el company, no es busca fer millor el teu equip i els teus companys, sinó ser el millor. També hi ha menyspreu cap als teus jugadors, faltes d'educació, crits, insults; greus ja en adults, intolerables amb nens i adolescents. Hi ha menyspreu cap al teu propi equip si prefereixes com a directiu guanyar a l'oficina un partit en lloc de al parquet com també es menyspreen les normes, si busques constantment incomplir-les, sempre que no t'enxampin.
És aquest l'esport que estimem? És aquest l'esport que volem que practiquin els nostres fills?
Estem a temps de revertir aquesta involució, no s'alarmin, no succeeix a tots els àmbits, ni a totes les categories, tampoc a tots els equips. És a les nostres mans d'aficionats, entrenadors, directius i de pares parar aquest creixement, és la nostra responsabilitat mostrar el camí a les noves generacions. Quin triarem?
