Records històrics. CB Gramenet. El perquè de tot plegat


Aquest article va ser publicat el 19 de març de 2021 / Fotografia: Mes Coloma

Recuperem un article de l’icònic ex-entrenador colomenc, Fabian Torres, publicat en la edició del desaparegut mitjà de comunicació “Mes Coloma”, en la seva edició de mes de juny del 1997. Aquest article ens situa en el context de la situació de CB Gramenet a la temporada 1996-1997.

Aquest es l'article íntegre:

"Fa més de deu anys que l’antic Cotonifici va aterrar a Santa Coloma de Gramenet. Des de llavors aquesta ciutat ha gaudit d’un basquetbol de qualitat. Primer amb el nom del conjunt badaloní, i després amb el de Licor 43, els colomencs van veure passar pel seu pavelló els millors equips de l’Estat. Encara avui es recorda Mike Phillips, Dykema, Freixenet o el mateix Quim Costa humiliant el Barça per 36 punts de diferència. Aquell any es va assolir la quarta posició a la Lliga, que ara s’anomena ACB, i tant de bo que no hagués estat així. Al 1986, després de l’anomenat “boom del bàsquet”, el públic va omplir la graderia i va començar a demanar resultats. Aquesta imposició va ser un pes massa gran que la ciutat no va poder resistir. Una dècada més tard, l’equip colomenc ha encadenat una sèrie de descensos consecutius que tenen com a últim esglaó la Primera Catalana.

L’ex-blaugrana Starks, Dillon, Costa o l’entrenador Lopez Abril no van aconseguir la permanència a l’èlit del bàsquet nacional i a Primera B es va trigar tres temporades a retrobar-se amb les darreres posicions. L’Elosua Lleó i el Tenerife Nº 1 van ser els seus botxins al play-off de permanència i el club s’anomenava Metro Santa Coloma, Aquest cop, la plantilla era formada per jugadors com Bingenheimer, Campbell, Xavi Fernandez, Cargol o l’entrenador Andreu Casadevall, avi al Peñas d’Osca. En aquella època, la graderia era plena i el públic gaudia amb el bàsquet viu i descarat que feien aquells jugadors, Un altre descens es va consumar i amb ell el passaport a la segona divisió. Aquest període va ser el més estable del club. Sota la presidència de Pere Gran, la direcció de Marti Carreras i amb Broncano com jugador més resolutiu, van arribar temps millors. Però la inestabilitat d’aquest club no va saber trobar el punt intermedi entre una gran temporada i una altra de més mediocre i va fer fora la mateixa plantilla que havia retrobat el millor bàsquet de la ciutat.

Ara, al 95, el descens s’ha consumat. Mai el club s’ha havia vist en aquest estat de descomposició. Ha estat penúltim de la classificació amb tots els basquet average en contra. El pavelló es buit cada jornada, la plantilla està desanimada i les derrotes han continuat partit darrera partit. Alguna cosa s’està fet malament. En la temporada actual i en altres. La seva partícula història està plena d’errors i desencerts que avui encara es continuen produint. Pot ser caldria començar a analitzar l’actual exercici.

Sense que hagi cap Cruyff al club, s’ha carregat excessives culpes a una plantilla desconcertada. És ben cert que els jugadors han perdut la il·lusió i que el seu sacrifici no correspon a la situació precària en què es troba el club. Però aquests trets son conseqüència de la mala posició aconseguida a la classificació i ells no en son els únics culpables. La baixa del base Ferran Lopez, fitxat pel Taugrés a mitja temporada, o la dimissió del tècnic Ramon Grau han estat cops durs per una plantilla que no troba l’equilibri entre la joventut i l’experiència dels seus components.

El Gramenet no ha merescut el descens per la qualitat dels seus jugadors, però part d’aquest fracàs s’excusa en el seu baix rendiment, un rendiment afectat per l’absència d’un estil de joc concret. Aquesta falta d’estil es conseqüència del pas de tres entrenadors en una sola temporada, malgrat que tots tres siguin excel·lents. L’equip en cap moment ha apostat per jugar ràpid ni pausat. Els seus jugadors de perímetre no destaquen al campionat i els jugadors interiors no són les principals opcions d’atac. La nul·la definició d’un estil no treu profit als jugadors, els quals treballen per un club que és el tercer en despeses de salaris. D’altra banda, els nous fitxatges (Rodri i Todolí) no hi van aportar gaire cosa més. Son jugadors experts que donen més disciplina al joc exterior però que incrementen la il·lusió perduda dels joves, que continuaran la temporada que ve. Per contra, sí que s’han incrementat les despeses del pressupost.  

La situació es va agreujar després de la derrota contra el Sicoris de Lleida. El club va decidir pagar solament als jugadors per partit guanyat, cosa que va molestar molt a la plantilla. Segons el jugadors, el calendari era complicat i les victòries no abundarien. Si, a més, afegim els rumors que afirmen que alguns components cobraran sota taula perquè tenen un contracte signat, el malestar augmenta.

Aquest malestar s’ha estès fins l’entrenador Joan Maria Gavaldà. El tècnic es tan dur  com la categoria de la segona divisió i això ha fet que alguns jugadors el declarin persona non grata. Juanjo Gea i Cano no acabaren la temporada amb el club per decisió pròpia i per ordre del mister, que no vol permetre un ambient calamitós al vestidor. Tampoc ho van fer Rodri, Benito ni Carrasco per diversos motius.

Per cert, Joan Maria Gavaldà es el tercer tècnic que seu a la banqueta en aquesta temporada. L’entrenador ha demostrat qualitats més que suficients per destacar en això dels bàsquet. Una etapa com a tècnic a l’ACB, la seva experiència com a comentarista televisiu o els seus treballs com a estudiós d’aquest esport ens diuen que tenim un entrenador sòlid per enfrontar-se a aquests situacions. Encara podríem anar més lluny i dir que Gavaldà és un luxe que Santa Coloma ha d’agrair. El cert es que no s’ha salvat l’equip i no per falta de treball, sino perquè en tota la seva carrera no s’havia trobat amb algunes situacions. Sens dubte, la perpetua frustració de Gavaldà comença quan sap que els seu bases perden un munt de pilotes i els seus pivots no són capaços d’encertar sota l’anella rival. La poca qualitat humana i tècnica dels seus jugadors li ha provocat una desesperació constant. Aquest es l’únic punt negre del tècnic: haver-se contagiat del desànim de tots els estaments del club. Un entrenador de la seva categoria està per damunt de tot i, com diu un sector de l’afició: “Si els jugadors son dolents, ell encara els enfonsa més”. Gavaldà no ha salvat la situació però seria un error culpar-lo d’aquest desastre perquè s’ha enfrontat amb energia als errors.

La directiva tampoc a demostrat ser molt millor que la plantilla. Si més no, ells van proporcionar un espònsor a principi de temporada i van fitxar els jugadors que Ramon Grau demanava. Destaca el gerent de l’entitat, Antònio Gomez. Gràcies al seu treball, el club te equips de categories minis, s’ha fitxat Xavier Mendez (un dels millors entrenadors de la ciutat) i s’ha acostat a les altres entitats que treballen en el bàsquet a Santa Coloma. Li agrada el seu ofici, però està massa sol. Aquesta soledat no és el pitjor. El més greu del cos directiu va ser buscar un entrenador que substituís Ramon Grau a la seva esquena, Amb Grau, l’equip funcionava i possiblement ara no aniria de cap a la Primera Catalana, però segurament algú va veure Gil per televisió i va pensar que destituint a l’entrenador els problemes se solucionaven. Quina intel·ligència!. Grau se’n va assabentar i va deixar el càrrec.

Aquesta manera de dirigir el club està més a prop de la professionalitat d’una gran entitat que de la família que hauria de ser ara. Els millors temps han passat i això es conseqüència d’haver recollit abans de sembrar. En recorden les causes:

  • El menyspreu per un planter que era dels millors de Catalunya per afavorir els resultats del moment i no del futur.
  • Els problemes d’espònsor. Si vols estar a dalt cal tenir una forta base econòmica. El Gramenet sempre es mouen un terreny incert, la qual cosa ha fet que manin persones amb calés en detriment de persones amb coneixement. Licor 43, Metro, Graningas, Lotus i Condis son massa canvis en tan sols deu temporades. 
  • El poc suport del públic. Els continus desastres han desmotivat a l’afició, i això no crea un ambient motivador pel jugador.
  • La poca identificació de la ciutat amb el club. L’Ajuntament coneix un Gramenet, el de futbol, i a més dona el pavelló, preferentment, al futbol sala. És ara, en els moments dolents, quan s’ha d’ajudar.
  • La nul·la cooperació amb la resta d’entitats del bàsquet colomenc. Durant tots aquests anys, el CB Gramenet ha cregut tenir un major estatus que la resta de clubs colomencs. Els ha tractat com a enemics més que com a aliats, i així el ha anat. No tenen control sobre els jocs escolars, no aglutinen els millor jugadors de la ciutat i fitxen gent forastera que treballa amb vista al resultat sense cap planificació. No és estrany que la ciutat no s’identifiqui amb el club.

Fer ara llenya de l’arbre caigut és fàcil. Tothom s’apunta. Potser cal donar solucions perquè sigui una crítica constructiva. Alguna cosa que doni a Santa Coloma el que mereix i que no ens faci repetir els errors. Unes quantes idees a tall d’introducció:

1) Aportar per la joventut. Han vist jugar al sub-23?. No cal anar gaire lluny per fitxar jugadors. Aquests si que responen. Si es treballa el planter, si retornen els equips de base a preferent i després els donen l’oportunitat de demostrar el que valen, els “bons jugadors” no emigraran” cap a Badalona. Pablo del Tio, amb 16 anys, es el millor exemple. Fitxar jugadors fet per obtenir resultats immediats no és bo. L’equip s’ha de formar amb jugadors de qualitat, joves i de casa, i després fitxar un parell d’homes que dissimulin les mancances del conjunt. A Santa Coloma hi ha bons jugadors que suarien gratis la samarreta del Gramenet. Els d’ara ni cobrant ho fan.

2) Un pacte amb la resta de clubs colomencs. El Gramenet ha d’aglutinar els millors de la ciutat en totes les categories. Quan obtinguin una bona base serà més difícil torna a caure en el pou del descens. Les picabaralles entre entitats estan perjudicant a tothom, ja que tots són dèbils. Els equips minis de la ciutat són bons i d’aquí surten pel mediocre primer equip un de cada cent jugadors.

3) Desterrar la provisionalitat de l’estil de joc. Si els entrenadors van i vénen, a què juga l’equip?. Pot ser si tenim un coordinador esportiu que defineixi la manera de jugar del tots els equips del club haurem guanyat una cosa: ser sempre el mateix club sense dependre dels resultats i dels pressupostos.

4) Assegurar-se el millor que tenim ara. Malgrat el descens no tot és dolent. Gavaldà es un tresor i alguns jugadors com Del Tio, Marcé. Carrasco, entre d’altres, tenen molt futur. Si s’aconsegueix comprar la categoria, s’ha de tenir un equip competitiu.

5) Identificació amb la ciutat. L’Ajuntament ha d’ajudar i escoltar els milers de practicants de bàsquet de la ciutat. El CB Gramenet te deficiències econòmiques i de potencial humà. Entre tots l’hem de pujar, però, per fer-ho, cal que el club sigui part de la ciutat i no la ciutat part del club. 

Segurament amb aquestes bases, el club no pujaria en un any, però tampoc faria el ridícul cada dues temporades. Encara hi ha gent que diu: “Nano, es que tenim mala sort”. No forcem la diplomàcia. Això fa riure. 

Comentaris
* El correu electrònic no es publicarà al lloc web.